Núria Espert: “Un disgust al teatre em dura un trajecte en taxi, i un èxit també”

BarcelonaA aquestes altures de carrera, tots els papers que escull Núria Espert (l’Hospitalet de Llobregat, 1935) són molt significatius. Només la seva presència ja converteix un muntatge en un dels esdeveniments teatrals de la temporada. Amb El rei Lear, a més, torna a posar-se en la pell d’un personatge masculí de Shakespeare, torna a les ordres de Lluís Pasqual al costat d’un repartiment estel·lar i torna al Teatre Lliure, per fi, parlant altre cop en català. Una estrena que val per tres.

Amb 60 anys de carrera, a vostè ja només li proposen els papers no difícils, dificilíssims.

També me’n demanen de fàcils, però és senzill dir que no. Si és una cosa que ja he fet i en el seu moment va sortir bé, tret que siguin les Medees, que les he anat fent al llarg de la meva vida, per què tornar-hi?

Que li agraden els reptes és evident: va fer una Medea als 19 anys!

Allò va canviar la meva vida, perquè ni jo ni ningú sabia que era una actriu tràgica. Va ser un cop de sort, d’aquells de les pel·lícules de la Sara Montiel, on ella canta en un bar, la senten i la porten al Metropolitan. Va passar que la primera actriu es va posar malalta i faltaven tan pocs dies per estrenar que ningú amb cara i ulls ho va voler acceptar, i m’ho van donar a mi. Com que va anar molt bé, vaig descobrir que tenia unes facultats, tothom ho va descobrir, i em van començar a donar papers dramàtics.

El rei Lear és un altre repte i també pot ser un risc. Com va dir Jordi Pujol d’ell mateix, ¿vostè encara pot espatllar la seva biografia?

Jo no tinc els diners a Andorra! I no, jo crec que, encara que cometés un error terrible, ja no puc embrutar la meva biografia. Si ara em tornés boja, el que he fet, ho he fet.

Es penedeix d’alguna cosa?

En la vida privada, l’important em sembla que ho he fet bé. I he tingut molta sort, que és un factor molt important. La gent es pensa que si parla de la sort es treu mèrit. I no. La sort és necessària per al més important i per al més humil.

Quins altres moments li han canviat la vida? El rei Lear en serà un?

Tant de bo, però encara no es pot dir. Casar-me amb l’Armand [Moreno] és la sort més gran de la meva vida, un home que venia del cinema i es va convertir en un home de teatre extraordinari, que em va col·locar on ho va fer. Però després va venir en Víctor García amb Les criades i Yerma i em va donar una gran empenta que també em va canviar la vida. Dirigir per tot el món em va canviar la vida. He canviat molts cops de vida però en totes hi ha intervingut la sort, la sort, la sort...

S’encomana a la sort. I a Déu?

No m’encomano ni a Déu ni a la sort, m’encomano, com Lear, a la Natura. Desenvolupar la naturalesa humana i que t’embrutis el mínim possible del que respirem sí que és una pregària.

Hem viscut dies sinistres. Vostè va viure el franquisme i també com a artista va veure coartada la seva llibertat. Com ho va viure?

Una heroïna no ho he sigut, però sempre he plantat la cara que he pogut plantar sense que me la trenquessin. Si no, no seria aquí. Això ve de fàbrica. Els meus pares eren republicans, el pare fuster i la mare treballadora d’una fàbrica. Van perdre la guerra, tots la vam perdre, però no em van omplir d’odi i, potser perquè no tenien cap connexió, això va evitar que m’adoctrinessin. No m’agraden els talibans de cap color.

Lear és un d’aquells papers que tot intèrpret somia a fer. Vostè no...

No em passava pel cap, potser perquè ja havia fet dos homes [Hamlet i Pròsper]. Però feia bastant temps que les coses que m’arribaven no em feien il·lusió. I, de sobte, una cosa que no m’havia passat pel cap, i vaig dir: quina por!, fem-ho!

Com interpreta un home i rei?

No imposto la veu ni duc barba, però sóc un rei, no una reina, perquè jo crec que una dona hauria reaccionat diferent, potser s’enverinaria o assassinaria algú. Ell ho fa amb una fúria terrorífica. El seu orgull el manté dret fins que tria la bogeria per no suïcidar-se. Crec que és un mal autoinfligit: perd la raó per no pensar en el que li fa mal de veritat. Fa una nit de fi del món i ell diu: “La tempesta no deixarà que m’obsessioni amb coses que em dolen més encara”. El rei es refugia en un món imaginari i s’acosta a la natura.

L’obra fa una aproximació molt crua a la vellesa.

En les dues filles que han jurat amor incondicional al pare hi veus la destrucció profunda, i que Lear no hagi detectat res en quaranta anys... ¿no les coneixia, no sabia res d’elles? El poder i la supèrbia fan la gent cega. Per mostrar-nos això, Shakespeare va al límit: mostra l’apocalipsi.

Shakespeare ensenya com, en un tancar i obrir d’ulls, la vida pot canviar per una decisió equivocada.

Una acció equivocada, sobretot si és portada per la supèrbia o per l’ambició, sigui de diners, de poder o de sexe, taca el passat i canvia el futur. I una decisió equivocada no pot canviar-lo cap a bé, és impossible.

Una actriu també està subjecta a possessions i aparences, com Lear.

Això no té res a veure amb la felicitat. Són coses d’un moment. A mi abans no em passava tant, però ara un disgust al teatre em dura un trajecte en taxi, i un exitàs em dura un trajecte en taxi. Al cotxe puc estar molt contenta o, si no, pot arribar a caure alguna llagrimeta, però després arribo a casa, agafo un iogurt, em desmaquillo, poso la tele i miro d’entretenir-me perquè em vingui la son. Quan vaig començar no devia ser així, esclar, devia ser tot passió i por i tremolors. Fins que als trenta-i-tants dius: sóc una actriu i el que he de fer és créixer i aprendre, de la vida, no només teatre. Jo no vaig tenir cap educació formal, tot va ser a través dels llibres.

¿Com és treballar amb actors tan bons i que l’admiren tant?

Que m’admirin em va molt bé, i tant de bo sigui veritat! Però sobretot és un plaer treballar amb aquest repartiment. Estic enlluernada. En Lluís [Pasqual] em va dir: “Si no tinc el repartiment, no la farem. T’ho juro”.

Vostè no farà com Lear, repartir el regnat i deixar el regne, que és l’escenari. Qui serien les seves filles?

En tinc moltes, de filles teatrals: la Blanca Portillo, la Vicky Peña... Però la meva actriu preferida a Espanya era l’Anna Lizaran. Del teatre te’n treu la falta de ganes, d’il·lusió, de salut o la falta d’ofertes. Però mentre em senti tan estimada... hauran de venir els geos!