Núria Cadenes: “A la València dels 90 l’extrema dreta tenia la impunitat garantida”

ValènciaAquest dilluns, 3 de febrer, arriba a les llibreries Guillem, la novel·la amb què la periodista i escriptora barcelonina Núria Cadenes ha repassat la investigació policial i el judici per l’assassinat d’una ganivetada del jove independentista i antifeixista valencià Guillem Agulló l’11 d’abril del 1993. La causa es va resoldre amb la condemna a 14 anys de presó -només en va complir quatre- del militant d’extrema dreta Pedro Cuevas, membre del Komando Marchalenes IV Reich, i l’absolució dels altres quatre processats. L’obra recull, entre altres episodis, les amenaces telefòniques i pintades de “ Guillem, jódete ” que va patir la família a la seva vivenda, a més del protagonitzat pel grup ultra del València CF, Yomus, que va mostrar una pancarta amb el mateix lema en un partit disputat el 18 d’abril del 1993 a l’estadi Carlos Belmonte, a Albacete.

De qui va ser la idea d’escriure el llibre?

De l’editor Joan Carles Girbés [Segell Amsterdam]. És un impuls que jo agraeixo quan, com és el cas, et concedeixen llibertat absoluta i flexibilitat amb el temps [el procés d’escriptura ha durat dos anys], perquè vaig passar una temporada de bloqueig absolut i el termini fixat inicialment [abril del 2019, coincidint amb el 25è aniversari de l’assassinat] es va convertir en impossible.

D’on va nàixer aquest bloqueig?

Ja tenia una part escrita, crec que unes 50 pàgines, però era incapaç de continuar. No em sortia res i era angoixant. Però tal com es va fer es va desfer, i no em preguntis per què, però un dia vaig poder continuar, tot i que en comptes de seguir endavant, el que vaig fer és desfer bona part del que havia escrit. Ara, reflexionant-hi, el que penso és que intentava estirar d’un fil, però que aquell fil no anava enlloc, i que el que havia de fer era tallar-lo. Va anar bé. La novel·la va prendre el seu to, que suposo que és el que costava de trobar. Es tracta d’un to que no és fred ni distant, però sí que pretén evitar caure en el pamflet i en el sentimentalisme. Intenta exposar els fets tan fidelment com es pot sense fer un reportatge periodístic, sinó literatura.

Per què aquesta etiqueta de novel·la-documental?

Naix dels editors. No és una etiqueta nova. Reflecteix aquesta simbiosi entre els fets reals i el bri de ficció que has de posar perquè sigui també una novel·la. Al llibre hi ha documentació real -com sumaris, informes policials i retalls de premsa-, fets reals literaturitzats, alguns personatges inventats i les entrevistes a la família. He intentat centrar-me com més millor en els fets perquè qui ho llegís obtingués les seves pròpies conclusions. També per respecte al dolor d’uns amics i d’una família. Els va fer mal i els continua fent mal, perquè això no es curarà mai. Volia agafar una distància respectuosa, però no indiferent.

I per què el ritme trepidant?

Això ve donat per la condensació. Jo sempre condenso. També és una manera de transmetre un ambient i unes sensacions perquè els fets quedin clars i tot vagi més fluid. És per això també que les divagacions són mínimes. A més, he volgut facilitar que, si en algun moment el lector necessita fer una pausa, la pogués fer.

Per què una societat com la valenciana no va empatitzar de manera majoritària amb una família a la qual havien assassinat un fill? Perquè, sense una certa indiferència social, no s’aconsegueix bastir la criminalització que van patir.

No crec que sigui un problema de la societat valenciana, sinó que va ser un intent premeditat de silenciar un assassinat d’un jove per motius polítics. Quan hi ha una campanya sistemàtica de criminalització i d’ocultació d’uns fets, en aquest cas duta a terme pel diari Las Provincias, és difícil solidaritzar-te, perquè per solidaritzar-te necessites tenir coneixement del que ha passat, i tenir-lo a través d’una informació veraç. No crec que fos tant un problema de la societat valenciana com de determinats estaments que van actuar com ho fan sempre. La societat valenciana va reaccionar d’una manera positiva: es van fer vagues als instituts i mobilitzacions... I després hi va haver la generació Obrint Pas de músics joves que tenien Guillem Agulló com a símbol.

Estem parlant d’un moment especialment convuls al País Valencià.

A aquella València dels anys 90 s’apallissava la gent pel carrer. I això passava perquè l’extrema dreta espanyolista tenia la impunitat garantida. I això és una de les coses que encara no estan resoltes a l’estat espanyol. De fet, va passar l’altre dia a València, en una festa com la de la infantesa, on va acudir un grup d’energúmens xisclant i intentant agredir la gent. Si porten la bandera d’Espanya és com si duguessin un salconduit que els garanteix que no els passarà res.

I el País Valencià, que és un territori a mig camí entre dos identitats, ¿pateix més aquest fenomen?

El País Valencià és un territori que ha tingut una tensió especial perquè no tingui la tendència natural d’ajuntar-se amb la resta dels Països Catalans, i això ha estat política concreta des d’Alfonso Guerra, Abril Martorell... O política econòmica amb el tall del Corredor Mediterrani. El País Valencià ha rebut sempre hòsties preventives perquè no se li acudeixi seguir el seu camí natural.

¿La manera de fer del diari Las Provincias d’aquells anys encara perviu en certa premsa?

És possible. Supose que hi podria haver una certa autoanomeda premsa que podria fer coses així. És cert que el que ací es retrata és un moment concret d’aquest diari i el poder que aleshores tenia al País Valencià i, especialment, a la ciutat de València. Hi havia coses com El Cabinista [una secció on es reproduïen comentaris, informacions i opinions anònimes] que era un espai d’assenyalament, de marcar l’estrella a un comerç o a una societat cultural i, després de marcar-la, aquell comerç apareixia amb els vidres trencats.

I és un model que es va esgotar?

No ho sé. En el seu moment, amb els familiars de les víctimes de l’accident del metro, per exemple, Canal 9 ho va fer. O mirem ara els casos dels CDR i aquests grans titulars que els posen sense comprovar res i després es comprova que tot era mentida...