“Som el nucli dur de la resistència”

Barcelona“Som el nucli dur de la resistència”, deia l’advocada Pilar Rebasque mentre es col·locava per a una fotografia davant la tomba de Lluís Companys, al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, amb familiars de víctimes del franquisme i entitats memorialistes. Certament se’ls ha de reconèixer la perseverança. El 29 de juny el Parlament de Catalunya, amb una llei pionera, va declarar nuls els judicis sumaríssims. Una de les primeres conseqüències de la llei va ser la publicació dels noms de les 65.590 persones condemnades pel franquisme. Ahir entitats i familiars van voler recordar els que van ser condemnats i assassinats. “No entenem per què s’ha trigat tant”, assegurava un dels impulsors de la llei, el portaveu de la Comissió per la Dignitat, Josep Cruanyes. “Fa molta vergonya que el Congrés de Diputats -al març el PP, el PSC, Ciutadans i UPN hi van votar en contra- rebutgi la proposició no de llei d’ERC que demana anul·lar el judici de Lluís Companys”, afegia.

“Nucli dur de la resistència” és una bona descripció dels que ahir eren al Fossar de la Pedrera. Hi havia Lluís Serra, fill de l’alcalde del Prat de Llobregat afusellat al Camp de la Bota el 18 de novembre del 1939, i Pere Fortuny, a qui van assassinar el pare, que va ser l’últim alcalde republicà de Mollet del Vallès. Fa dos anys, tant Serra com Fortuny també eren als jutjats per demanar que s’anul·lés la sentència contra els seus pares. Fortuny és el president de l’Associació Pro Memòria als Immolats per la Llibertat des de l’any 1977. “Han sigut 40 anys de lluita amb diferents governs democràtics i la resposta sempre ha sigut negativa o, encara pitjor, el silenci -lamentava Fortuny-. Per més que m’ho expliquin no entenc per què ha costat 40 anys anul·lar els judicis”.

El 1985, al Fossar de la Pedrera, s’hi van traslladar les restes de Lluís Companys. Va ser davant la seva tomba que l’actor Carles Sales va llegir ahir Al president Companys, el poema que Bonaventura Gassol va dedicar al president afusellat. Allà hi ha també enterrades més de 4.000 víctimes de la repressió. “Vam estar lluitant set anys perquè l’Ajuntament de Barcelona arreglés aquest lloc, perquè abans això semblava una selva”, assegurava Fortuny. “Amb la nova llei que declara nuls els judicis franquistes, la memòria de milers de ciutadans ha estat una mica rescabalada, i dic una mica perquè ni els autors ni l’Estat han demanat perdó”, manifestava el president d’Òmnium Cultura, Jordi Cuixart.

Trencar el silenci

“Hem trencat el silenci i no ho hem fet de manera simbòlica sinó real -deia Cruanyes- perquè amb la publicació de tots els noms moltes famílies han descobert que els seus avis i besavis van ser sotmesos a consells de guerra”. “El silenci i l’oblit són els que fan més mal”, assegurava el nebot net de Companys, Josep Companys.

Margarida Barjau va néixer a Mèxic i és filla i neta d’exiliats. El seu avi era el polític i i sindicalista Felip Barjau, i el seu pare, Helenio Barjau (més conegut com a Carlos del Monte), era cantant d’òpera. Ni l’un ni l’altre van poder tornar mai, però a ella la van enviar a viure a Catalunya, amb uns cosins, quan tenia nou anys. “L’avi va estar vuit vegades a la presó durant la dictadura de Primo de Rivera -la primera vegada que el van tancar només tenia 14 anys- perquè ensenyava a llegir i escriure”, explicava. El seu pare va anar al front amb només 16 anys i va estar als camps de concentració francesos. “Soc aquí per solidaritat i perquè hi ha moltes coses que encara no s’han explicat, com molts dels abusos que hi va haver als camps de França”, lamentava Barjau.