Un novel·lista provocador

El 2012 Philip Kerr va visitar Barcelona per presentar Praga mortal. Em va trobar fullejant The Times : un cronista parlava del funeral de Robin Gibb, dels Bee Gees. Kerr em va dir que llegia “un article intranscendent” en un dels últims “diaris d’ordre” que quedaven. “¿No li agraden els Bee Gees?” “Vaig haver de ballar-ne algunes cançons a Edimburg. Sort que de seguida vaig marxar cap a Londres”. Més endavant em va fer saber que odiava els “deliris independentistes escocesos”. “Però tu et dius Jordi i deus estar a favor del separatisme”, em va dir. Kerr, que de tant en tant donava un cop d’ull a alguna cambrera, em va assegurar que la “gran maledicció d’Europa” era “l’excés de lleis i Parlaments”, i va definir el món judicial amb una sola paraula: “execrable” -en això últim li hauria donat la raó-. Al final de l’entrevista em va aconsellar que busqués feina en un diari en castellà. “No vulguis ser petit tota la vida”, va afegir. No vaig atrevir-me a replicar cap de les seves provocacions. Ara ho faria, però arribo tard.