El novel·lista més agosarat

Quan l’any 1973 vaig editar Pedrolo perillós? -el primer llibre en què s’estudiava l’obra fins aleshores publicada i la inèdita de Manuel de Pedrolo- tenia molt clar que volia oferir als lectors una visió general del novel·lista català més agosarat de la segona meitat del segle XX. Pedrolo pertanyia a la generació que a mi m’agrada anomenar existencialista, ja que, efectivament, tots ells d’una manera o d’una altra escrivien sota l’influx d’aquest pensament que durant la postguerra europea va adoptar una forma bàsicament francesa i sartriana. L’existencialisme els obligava a ser conseqüents, però Pedrolo, a més d’això, apareixia amb un propòsit insòlit: ell tot sol oferiria al país la totalitat d’una literatura; ell seria, alhora, un investigador de les formes, un cronista de la realitat, un escriptor de gèneres, un conreador de pràcticament tots els temes… En aquest sentit, Pedrolo corria el risc de no ser entès. És una joia que ara se’l recuperi precisament des d’aquesta totalitat i se’l vegi com el que és: un dels grans.