Una novel·la que renova la vida eterna del detectiu
Zanón enlaira Carvalho a la Barcelona del 2017
LondresNo era un repte literari, era una temeritat suïcida. L’encàrrec que va rebre i entomar Carlos Zanón suposava saltar al buit sense paracaigudes. El resultat ha sigut una triple pirueta mortal amb doble tirabuixó i un aterratge que ni la Comaneci hauria clavat a Montreal 76. Des de la primera línia el Carvalho de Zanón sona al del Manolo, però no és cap còpia. I des de la primera línia el lector sap que entra en el món del Manolo però a través dels ulls de Zanón, i que el món de Zanón és prou poderós per destacar per sobre del mític paisatge de fons.
Aquest Carvalho és una digestió extremadament ben païda de la vida i miracles de Montalbán per acabar destil·lant un material nou i fresc que ressuscita el detectiu i li renova la vida eterna de què gaudia. I sempre ancorat en el referent, en la tribu familiar i en l’obra prèvia. No és debades la referència a Dámaso Alonso amb què s’obre la novel·la, que també ho és a Asesinato en el Comité Central (1981), l’aventura de Carvalho obra de l’Escriptor -com en diu Zanón de Vázquez Montalbán per construir un artifici literari que resol qualsevol problema de legitimitat- que menys li agrada al Carvalho persona o personatge de Zanón, i a Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996). Així, la ciutat del milió de cadàvers d’Alonso va esdevenir la del milió d’armilles a la Transició, i serà la del milió de dossiers en el trànsit del felipisme a l’aznarisme, molt abans de les escoltes de Villarejo, i de nou plena de milions de cadàvers, incomptables.
L’estil literari és suprem. Com evoca el Carvalho de Zanón de les enyorades converses amb l’Escriptor, “la literatura o vola o és un manual d’instruccions d’ús d’un vídeo beta”. I a fe de Déu que s’enlaira molt alt! I també pel que fa a la tria, transformació, adaptació i aparició dels secundaris. Des de l’Estefania Briongos, filla de la noia que va despertar la mala consciència d’empresari explotador de Stuart Pedrell a Los mares del sur (1979), fins a l’advocat Subirats, que pren el relleu del gestor Fuster, l’interlocutor majestàtic de Carvalho i veí de Vallvidrera del Carvalho del Manolo, company d’impossibles i molt cultes tiberis nocturns, i ara degustador i guia de bars de xinesos de tota la vida especialitzats en tapes xineses-espanyoles, i alhora també interlocutor majestàtic; sense oblidar el Biscúter, esclar, rei per un dia de MasterChef.
Que Zanón és poeta com ho era el Manolo queda patent en sentències que mereixen ser piulades i repiulades: “ una tormenta incorrecta en mi almohada ”, “ los Monegros, ese desierto sin indios ”. Que Zanón domina la tècnica del wisecrack com a rata de filmoteca que deu ser també queda en evidència perquè el lector esbossi uns més que tímids somriures, els mateixos que atiava el Pepe Carvalho montalbaniano.
Joc metaliterari constant i pou d’homenatges, a la novel·la s’hi pot acostar tothom. No cal haver llegit ni Montalbán ni Zanón. Ni comparar si un Carvalho és més fràgil que l’altre. Tots dos, sí, estaven i estan sols. “Porque ser uno es no tener nada ”, l’única forma digna de viure per a un detectiu que mai no morirà.