Una nova odissea espacial

Un dels records més primerencs de Christopher Nolan és el del dia que el seu pare se’l va endur a un cinema de Leicester Square per veure 2001: una odissea de l’espai. És fàcil imaginar l’impacte que la monumental pel·lícula de Kubrick va tenir en el futur director. “Va ser una sensació extraordinària, com si m’haguessin fet viatjar fins als confins més llunyans de l’Univers”, rememorava Nolan fa uns mesos en una entrevista. L’estiu passat, a la Comic-Con de San Diego, resumia clar i alt l’objectiu del seu nou film, Interstellar, que arriba avui als cinemes: “Reproduir en l’espectador contemporani el que jo vaig sentir veient 2001 ”. Una cosa s’ha de dir de Christopher Nolan: mai no ha fet curt d’ambició.

Com apuntava fa poc el diari The Guardian, Nolan és un dels pocs cineastes actuals que pot entrar en un estudi de Hollywood amb una idea i sortir amb 200 milions d’euros per rodar-la. No una seqüela, un remake o una adaptació al cinema d’un còmic de superherois, sinó una història original sense potencial de franquícia. I quina història: en el seu nou tour de force, Nolan planteja un relat de ciència-ficció arrelat en l’emoció, una aventura que arrenca en el futur pròxim d’una Terra exhausta, replegada en el món rural i assolada per tempestes de pols, i apunta a l’espai com a única esperança per a la supervivència de l’espècie. A Interstellar, Matthew McConaughey és un pilot reciclat en pagès, un home resignat a viure en el fang que, tot d’una, té l’oportunitat de viatjar a les estrelles -a través del fenomen físic conegut com a forat de cuc - amb l’objectiu de trobar el nou destí per a la humanitat. El handicap? Si aconsegueix tornar, és possible que trobi el fill i la filla convertits en ancians.

De la mateixa manera que Kubrick es va assessorar amb científics de la NASA a 2001, Nolan no es treu de la màniga les teories científiques d’Interstellar, sinó que es basa en els càlculs del prestigiós astrofísic Kip Thorne, especialista en la teoria de la relativitat i la curvatura de l’espai i el temps. Segons Thorne, un forat de cuc funcionaria com una drecera a través de la qual la matèria podria travessar l’espai i el temps. Curiosament, quan Thorne va veure la simulació d’un forat de cuc que apareix al film, la va trobar tan inspirada que va començar a treballar en una nova teoria sobre el moviment de la llum en l’horitzó d’un forat de cuc. Es pot dir, doncs, que Thorne ha influït Interstellar, però també que Interstellar ha influït Thorne.

El paral·lelisme entre Nolan i Kubrick s’acaba en el protagonisme que cadascun atorga a les emocions dels personatges. A Interstellar, l’escala èpica de l’aventura espacial sempre està en funció de la dimensió humana del protagonista i del seu desig de retrobar-se amb la filla. La pel·lícula entrelliga l’epopeia galàctica i el drama íntim. Nolan ha arribat a establir un vincle directe entre la seva cinta i Boyhood, en el sentit que totes dues examinen “la sensació de veure passar la vida i com els fills creixen davant teu”. Per fer funcionar aquest vessant de la història el director es posa en mans de McConaughey, un dels actors que està més en ratxa de Hollywood, que torna a oferir un recital d’intensitat i emoció sense renunciar al seu característic accent texà. Al seu costat, la Catwoman d’ El cavaller fosc, Anne Hathaway; l’habitual Michael Caine -és la sisena vegada que actua a les ordres de Nolan-, i la pèl-roja més versàtil del cinema americà actual, Jessica Chastain. I encara falta un nom important, però és millor no revelar l’as a la màniga que el filmes reserva en aquest sentit.

Tota la bastida conceptual i emotiva de la pel·lícula no impedeix que l’espectacle hi jugui un paper fonamental. En el seu esforç per recuperar l’èpica de l’exploració espacial, Interstellar imagina escenaris extraterrestres com el d’un distant planeta congelat que Nolan i el seu equip van recrear en les glaceres més inhòspites d’Islàndia, i van construir totes les naus espacials del film. Els efectes digitals d’última generació, doncs, conviuen amb tècniques artesanals en una pel·lícula rodada a contracorrent: Nolan ha fet servir càmeres Imax de 70 mm en la seva recerca de la grandiositat. A casa nostra, però, només es podrà veure en format digital: els únics cinemes Imax catalans van tancar l’estiu passat.