Una nova edat d’or de l’arquitectura catalana

Barcelona“Fins ara el període d’or ha sigut l’arquitectura modernista, tots hi estem d’acord. Però quan veus aquestes joies, m’atreviria a dir que hi ha un nou període d’or, que és l’arquitectura catalana contemporània”, afirma l’arquitecte Joan Busquets mentre repassa 117 obres incloses en el nou llibre de gran format d’Enciclopèdia Catalana, que ell ha dirigit: Joies de l’arquitectura catalana contemporània (l’edició és de 2.000 exemplars i costa 595 euros).“L’operativitat és molt característica de la tradició catalana. Grans arquitectes com Coderch i Bohigas han sigut persones molt pràctiques. Fer arquitectura a un preu moderat no vol dir que hagi de ser pobre. L’arquitectura catalana no és de grans gestos, grans espais ni monuments, com poden ser les de ciutats com París i Roma”, explica Busquets.

El recorregut del llibre comença amb l’Exposició Universal del 1929 i finalitza després de l’esclat de la crisi econòmica per parlar també de l’arquitectura catalana del segle XXI. “És força objectiu el respecte que Europa té per l’arquitectura catalana, i el Pritzker al despatx RCR és també un símbol de tot un moviment”, assegura Busquets.

Entre el nou i vell

El respecte per la tradició, un tret distintiu dels racionalistes

El llibre arrenca amb el pavelló de Mies van der Rohe per a l’Exposició Universal del 1929, i recorda la “ruptura”, com diu Busquets, que l’edifici va suposar en aquell moment en què el Noucentisme era predominant. “Va ser el primer que van enderrocar després de l’Exposició”, recorda l’autor. L’Exposició es va celebrar pocs anys abans de l’inici de la pionera Casa Bloc, del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), i una altra vegada el pavelló serveix per ressaltar un tret distintiu del racionalisme català: “La força del GATCPAC és molt important. És molt innovador i també trencador. Però respecte a l’arquitectura moderna europea, té un punt de voler respectar la tradició i les seves formes, i això s’ha perllongat en les diferents etapes. Sert feia servir la volta catalana, que no existeix en l’arquitectura moderna europea”, recorda Busquets. Aquest diàleg entre les arrels, la tradició i la innovació va ser un dels eixos de l’exposició Vogadors a la Biennal de Venècia d’arquitectura del 2012.

L’apogeu dels Jocs del 1992

Barcelona va tornar a créixer, com amb l’Exposició del 1888

Busquets compara la transformació que Barcelona va experimentar amb els Jocs Olímpics, amb fronts destacats com la Vila Olímpica i la torre de telecomunicacions de Collserola, amb la que havia produït l’Exposició Universal del 1888, arran de la qual es va enderrocar la fortalesa de la Ciutadella. “Van crear un tros de Barcelona completament nou. El 1888 Barcelona va tenir el primer èxit internacional, si no hauria sigut una ciutat macarrònica i provinciana, i els Jocs el van refermar. Les obres del 1992 representen la consolidació de l’arquitectura urbana, de la ciutat; per això Barcelona és tan apreciada avui dia, perquè els edificis, els habitatges i l’espai públic es veuen com una mateixa cosa”, diu Busquets, per a qui la gestió de l’espai públic té un paper cabdal.

“Mentre que a França enderroquen els polígons d’habitatges perquè ningú hi vol viure, aquí l’espai públic ha servit per regenerar llocs com Bellvitge -diu Busquets-. Un altre distintiu del model de l’arquitectura catalana és que a vegades la ciutat es fa amb projectes que es posen damunt d’altres d’existents. La cura per l’espai públic fa l’arquitectura catalana més forta. El que ha ofert a Europa és que l’espai públic és central i que, en el cas d’una obra com la restauració de l’abocador del Garraf, l’espai públic pot cobrir-ho tot, fins i tot la porqueria”.

Les obres que fan país

Els pobles i les petites ciutats són tan importants com les capitals

Catalunya no s’ha construït amb grandiloqüència, sinó que els edificis que fan país ja es troben als pobles i les ciutats petites, com l’Hospital de Móra d’Ebre, de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. “La gent de fora tendeix a mirar només Barcelona, però quan mires a Girona i Lleida veus que es repeteix. El model Barcelona no és un model sinó una forma de fer que es pot aplicar i reproduir-se a fora, a vegades fins i tot millor”, diu Busquests, que parla de “ciutats madures” que, tot i ser petites, han viscut les mateixes fases que una ciutat gran, com si fos un Eixample. “És una manera de fer que comporta que un despatx d’arquitectes establert a Olot, els RCR, pugui fer una recerca tan innovadora com un taller situat al passeig de Gràcia”.

El pes de l’habitatge

Els blocs donen forma a les ciutats grans

“La gran massa de la ciutat és habitatge -explica l’autor-. L’habitatge unifamiliar ha sigut el refugi on els arquitectes han fet els experiments, com Coderch, que va manifestar les idees que el règim franquista no volia que sortissin; a la vegada, però, és l’assignatura pendent, perquè Catalunya té les muntanyes plagades d’una misèria d’habitatges unifamiliars, i són legals”. Mentre que la proliferació de les cases aïllades pot arribar a crear una bombolla que caldrà resoldre en el futur, l’habitatge col·lectiu és cabdal, amb exemples com la Casa Pons, de Ramon Puig Gairalt, a l’Hospitalet de Llobregat; l’edifici Seida, de Francesc Mitjans; Can Bruixa, de Gabriel Mora, Helio Piñón i Albert Viaplana, i els habitatges al barri gironí de Sant Ponç, d’Arcadi Pla.

“A les ciutats grans l’habitatge col·lectiu protagonitza la forma de la ciutat, i és on s’han fet més innovació i més experiments, com els dels processos cooperatius [com el de Lacol a Can Batlló] i els lligats al món catòlic, com els de Sant Ponç”, afegeix Busquets. Segons ell, en el futur s’haurà d’encara cap al cooperativisme: “Les cooperatives són molt importants si es vol evitar que ho facin tot els promotors i el sector públic. S’evitarà que el promotor, que seguirà treballant per a les classes altes, es faci d’or, i s’aconseguirà que l’habitatge col·lectiu respongui a les necessitats d’intimitat, que potser no era tan important fa cinquanta anys”.

Els reptes de futur

Els joves hauran de posar al dia les infraestructures rebudes

“El repte que tindran els arquitectes serà fer ciutat fora de les ciutats consolidades, perquè si no aixafarem el que ja tenim -diu Busquets-. Les noves activitats econòmiques i les noves formes d’habitatge demanaran espais nous que es poden ubicar a les àrees metropolitanes, que tenen un gran potencial. El que crec que no es produirà és aquest creixement massiu de consum de sòl que hi va haver durant el període desarrollista ”. Els futurs professionals hauran de posar al dia les infraestructures i respondre a les noves demandes: “Els edificis més recents ja són híbrids. Avui ja no és fa un gran edifici només d’oficines; també ha d’incloure habitatges”. Els arquitectes no tan joves ja han donat mostres de solvència a l’hora de combinar diferents usos, com Josep Llinàs al Fort Pienc i els RCR a la biblioteca Joan Oliver, on també hi ha un casal d’avis i uns jardins.

Els futurs arquitectes hauran d’esmolar l’enginy per fer virtut de la necessitat de treballar en llocs intersticials. “Les obres més recents són molt diferents de la resta. Són de més petita escala i el projecte ja preveu com podrà evolucionar l’edifici. Cada vegada més l’arquitectura s’està convertint en una suma de tasques i els arquitectes estan demostrant que són capaços de ser directors d’orquestra”, diu Busquets.