Nous vents per al vaixell de ‘Mar i cel’

BarcelonaM ar i cel és un espectacle molt exigent per als actors. A més d’actuar i cantar, s’han de moure pel llegendari vaixell pirata creat per Isidre Prunés i Montse Amenós com si fos casa seva. La gallega Ana San Martín i el gironí Roger Berruezo, els intèrprets de la parella protagonista, la Blanca i el Saïd, tenen a més la pressió d’encarnar els personatges que el 1988 i el 2004 van deixar gravats en la memòria col·lectiva Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Carles Gramaje. Els nous Saïd i Blanca van ser elegits en un càsting entre més de 800 aspirants i des dels primers dies d’agost estan immersos en els assajos, preparant les funcions que començaran el 20 de setembre.

Al matí la companyia es dedica a la preparació física i al treball vocal. A la tarda, ja amb el director, Joan Lluís Bozzo, assagen escenes de l’obra. I els dissabtes se’n fa una interpretació sencera. “A més de ser molt bons actors i cantants i de tenir un físic adequat, buscàvem que entre els actors que fan de Blanca i Saïd hi hagués química”, explica Miquel Periel, l’ajudant de direcció encarregat d’organitzar el càsting, i un veterà de la companyia. El 1988 va fer el paper de Don Carles, el pare de la Blanca. A l’última fase de la selecció hi van arribar sis intèrprets i el procés va culminar amb una prova en què els actors anaven vestits i maquillats com si es tractés d’una funció acabada.

“És gairebé un entrenament militar”, fa broma Ana San Martín sobre la preparació física. “La química no la pots treballar, hi és o no hi és”, afegeix l’actriu sobre la connexió que va tenir dalt de l’escenari amb Roger Berruezo des del primer moment. Ni ella ni Berruezo han vist cap dels dos muntatges anteriors, però s’han estudiat els enregistraments que se’n van fer. “Havia vist molts vídeos de l’espectacle i pensava que tant de bo el tornessin a fer per veure’l. No havia pensat mai que pogués fer el càsting. Per preparar-me vaig donar la tabarra als meus amics catalans per pronunciar bé les cançons. Em van dir que m’hi podia presentar, però que la Blanca ha de parlar un català perfecte”, recorda l’actriu. “Al càsting va cantar No estàs tota sola i no sabíem que era gallega”, recorda Periel. “Tenia una mica de por que la gent s’enfadés perquè haguessin agafat una gallega, perquè aquí hi ha molt nivell”, diu l’actriu sobre la seva elecció.

Berruezo repeteix amb Dagoll Dagom després de Cop de rock, però aquesta vegada té entre mans el repte de fer un paper que fins ara només ha interpretat Carlos Gramaje. “Hi ha nervis. És la primera vegada que es canvia de Saïd. Has d’anar molt alerta perquè hi ha molta gent a qui no li pots tocar el record que té del personatge. Vaig parlar amb Carlos Gramaje durant la festa dels 40 anys de Dagoll Dagom i em va dir que el Saïd és un personatge molt agraït, i em va desitjar que en gaudeixi molt”, diu Berruezo, que també ha de fer front a un registre inèdit en la seva trajectòria. “El català no és modern com el que he fet al teatre, la televisió i el cinema abans, i l’hem de fer sonar natural”, explica l’actor. “Jo també noto la pressió perquè Àngels Gonyalons i Elena Gadel són molt reconegudes i ho van fer molt bé”, diu San Martín.

El repte de crear un personatge

“El Joan Lluís ens dóna molta llibertat a l’hora de fer-nos nostres els personatges. Em va dir que m’oblidés del Saïd del Carlos Gramaje i que deixés de mirar vídeos. No vol que ho torni a fer de la mateixa manera, sinó que jo li faci propostes. No vol el Saïd que portes al cap sinó el que tens al cor”, diu Berruezo, que assegura que “treballar amb l’Ana és molt fàcil”. “Em vaig mirar els vídeos durant el càsting però vaig deixar de fer-ho perquè vull trobar la meva pròpia Blanca. Em declaro molt fan d’Àngels Gonyalons”, insisteix l’actriu. “Interpretar personatges tan heroics com els d’aquesta obra és un regal i un repte”, conclou l’actriu.

“És una gran responsabilitat explicar una història que parla de la humanitat en el seu estat més profund, tant per bé com per mal, i que parla d’una manera tan clara de les llums i les ombres dels homes, i també del dolor”, diu San Martín sobre els pilars de l’obra d’Àngel Guimerà que Joan Lluís Bozzo, el músic Albert Guinovart i l’escriptor Xavier Bru de Sala van portar als escenaris. El nou muntatge de Mar i cel no és només una reposició, sinó que també representa un relleu generacional a la companyia. Dels muntatges anteriors només repeteixen Pep Cruz, del de la primera, i Xavier Fernàndez i l’acròbata Raül Grau, del que es va veure al Teatre Nacional el 2004.

Tocs tecnològics a un clàssic

En el nou muntatge, el teló pintat del fons de l’escenari s’ha substituït per projeccions dissenyades per Joan Rodón. Els efectes visuals i el so prometen ser espectaculars, però l’espectacle no ha perdut l’esperit artesanal amb què va néixer. Mentre els actors escalfen als matins, damunt l’escenari els tècnics acaben els últims detalls de l’escenografia. Després de dues setmanes de feina, el vaixell pirata està pràcticament enllestit. El van fer servir en els dos muntatges anteriors i s’han hagut de fer peces noves per a les noves representacions.

“Ara gaudeixo de l’obra d’una manera molt diferent perquè sé molt bé com funciona -diu Bozzo-. Quan veig el nou muntatge recordo el sentiment d’angoixa que teníem la primera vegada davant la idea de combinar tants elements i no saber què passaria. En canvi, ara, poc o molt, saps que estàs trepitjant un terreny segur. Ara puc gaudir molt de moments i matisos que abans el mateix corrent del muntatge s’emportava. Estic molt content perquè hi he afegit un diàleg parlat extret directament del text de Guimerà, que passa en el moment culminant en què el Saïd i la Blanca s’enamoren. Ara mateix és el que més m’agrada del muntatge”.

A la tarda, la platea del Teatre Victòria només està il·luminada pels llums de la taula de so i les pantalles dels ordinadors dels tècnics. Davant l’escenari hi ha el pianista de la companyia i el director de l’orquestra, que estarà formada per una dotzena de músics. La primera escena que van assajar ahir és Interrogatori dels cristians, i amb tota la companyia. “El vaixell sembla el metro en hora punta”, diu Periel. Els actors, vestits amb algunes peces del vestuari de l’obra, esperen ordres. Un del membres de l’equip demana silenci. L’acció comença amb els primers acords de la música. La tarda es preveia intensa. Després havien d’assajar El complot, La mort dels pirates, La mort d’Idris i l’escena de Clemència.