Declaració d’amor de Valérie Donzelli a París

LocarnoDeclaració de guerra, l’autoficció plena de vida sobre una parella jove que ha d’afrontar la malaltia del fill petit, la va donar a conèixer a mig món. Però Valérie Donzelli havia debutat al cinema amb una comèdia sentimental anterior, La reine des pommes, que enllaça la tradició francesa del romanticisme entès com l’art de la lleugeresa amb la vocació pop i la tendència a l’ slapstick habitual a tota la seva filmografia. Després de l’acollida poc favorable que va tenir el seu quart llarg, el drama d’època Marguerite et Julien, al Canes del 2015, Donzelli torna amb Notre Dame - el seu nou títol, que va presentar diumenge a la Piazza Grande de Locarno- al registre de comèdia dels seus inicis. Aquest cop, la també actriu encarna una arquitecta i mare de dos fills que, per qüestions de l’atzar, acaba sent l’escollida per remodelar l’esplanada davant de l’església de Notre-Dame, un gran projecte urbanístic encarregat per l’Ajuntament de París. Donzelli barreja els embolics romàntics del seu personatge amb la pressió que suposa afrontar un projecte professional d’aquestes dimensions.

Per la banda emocional, encara se’n va al llit amb el seu ex i pare dels seus fills, es queda embarassada sense esperar-ho, retroba un primer amor que li torna a encendre la passió i fa veure que surt amb el seu company de feina... Pel que fa a la feina, quan es presenta en públic el seu projecte es fa evident que el croquis que ha fet el seu equip de la principal instal·lació davant de l’església té la forma inesperada... d’un penis gegant, amb el consegüent enrenou mediàtic i polític que això genera.

Abraçar el caos

Notre Dame abraça i reivindica certa tendència al caos que de vegades li pesa massa a la pel·lícula, alhora que està travessada per aquella energia pròpia d’un musical típica dels films de Donzelli. Però resulta molt estimulant com la directora afronta la idea de fracàs artístic i professional sense escarafalls ni egos ferits. En plena postproducció del film, Donzelli va veure com el monument que inspira el seu film mig cremava en un incendi. Passat l’ensurt, la seva pel·lícula queda com una encantadora carta d’amor a la ciutat de París i a un dels seus espais més representatius.