Fede Sardà: “Noto que tinc 72 anys quan he de prendre Viagra”

BarcelonaLuz de Gas ja no és una discoteca ni una sala de concerts. És un mite, el temple de la nit de la zona alta de Barcelona. El local que va agafar el relleu de Bocaccio, d’Up&Down o de Bikini. Qui en mou els fils és Fede Sardà i Tàmaro (Barcelona, 1951), germà del periodista Xavier Sardà i de l’actriu Rosa Maria Sardà. Ara ja té al cap com celebraran el 2025 els 30 anys d’història de Luz de Gas, després d’haver-hi fet 12.500 concerts en directe i d’haver cedit la sala a més de 2.500 ONG per als seus actes solidaris. Divertit, inquiet i generós, sempre ve de gust compartir una estona al seu costat.

Veure una discoteca com Luz de Gas buida, a les quatre de la tarda d’un dimecres, sempre és un plaer i un descans per als ulls. La sala fa bona olor, igual que el Fede quan s’acosta amb les seves ulleres de pasta i els cabells blancs, amb ratlla impecable. “No t’abraço, que estic refredat”. Però fuma. I crema carteres, un truc de màgia après de fa uns anys que s’ha convertit en la seva manera de saludar i de fer que comenci la festa. Un nen entremaliat de 72 anys de veu enrogallada i parlar xava, que em fa pensar en un altre gran personatge de la nit de Barcelona, el Carles Flavià. El Fede i el Flavià, units pel seu gran amic Manel Pousa, el pare Manel, que apareix moltes vegades a la conversa que tenim a l’escenari de Luz de Gas.

T’has imaginat com serà la teva última nit a Luz de Gas?

— L’última nit? No existeix, això. No en parlo, no n’hi haurà, d’última. Seguiré sempre aquí, jo.

Alguna deurà ser l’última. Si no com, has pensat quan serà la teva última nit, aquí?

— La setmana que ve, hehehe. No ho sé, serà treballant com sempre, estimant els meus col·laboradors, que són 70, amb música en viu i jo sortint amb un taüt que portaran una colla de negres rient, hi hi hi, cabrón.

Ara tens 72 anys...

— ... i mig!

No tens cap idea de jubilar-te?

— És que no puc, no tinc cap patrimoni darrere meu. Visc del sou que cobro aquí. No em puc jubilar ni que volgués. Però, vaja, no només és per motius econòmics. Estic amb setanta persones que són fantàstiques i que em fan molt més jove. I sobretot la música en viu: de 9 a 12 de la nit en fa tothom, però una quota de música en viu d’1 a 2 de la matinada només ho faig jo a tot Europa.

Hi ha molta gent que ens està llegint o ens està veient, en aquesta entrevista, i diu: “No recordo l’última nit que vaig anar a una discoteca”. Tu què hi trobes, quina és la gràcia?

— És que jo no entenc una discoteca sense música en viu. Tu pots anar a sopar i a la una vens aquí, veus un concert, balles i a les dues ja ets a casa. Després, aquí en vindran uns altres, tota la nit, a ballar música humana, que és la que posem a Luz de Gas. 

Què té la nit, Fede?

— És que jo soc de nit i de dia. Em llevo a les 11, me’n vaig a jugar a ping pong, dino i ja vinc aquí. Una empresa, encara que el diner entri de nit, s’ha de portar de dia. Si tu has fet sempre el mateix, com jo que treballo de nit des de fa més de quaranta anys, és igual l’edat. Com que ho has fet cada nit, no és cap esforç. Si tu agafessis ara un director nou de Luz de Gas, de 72 anys, el fots aquí i es mor.

Tu et veus amb deu anys més a Luz de Gas?

— No, perquè amb deu anys més jo segurament no viuré. Eh, però drogues zero, eh!

Quina és l’última vegada que t’has drogat?

— Mai. Mai és mai. I vaig fer la mili a Eivissa l’any 1972, que ja hauria pogut començar allà. Mai a la vida he pres una droga. Vinet i cigarrets, drogues legals, sí. Ni un porro, res. Zero patatero. Em feia por, m’ha fet por.  

A molta gent li sorprendrà això que dius, perquè tenim molt associada la nit amb la droga. Als lavabos de Luz de Gas segur que hi ha gent que es droga.

— Als lavabos, sí, perquè és il·legal posar-hi càmeres, no n’hi puc posar. He treballat en llocs on els cambrers venien droga i els he fotut a tots al carrer. Aquí estem nets i polits, perquè tothom que ven drogues ja sap la meva història. Que als lavabos es puguin prendre drogues? Segur. Com també se’n deuen prendre als lavabos dels magatzems, de comissaries. I no cal que sigui de nit.

Lavabos a part, tens càmeres fins a l’últim racó de Luz de Gas. Què és el més fort que hi has vist?

— Sí, tinc una sèrie de càmeres per veure si hi ha cues, si comença el concert. No és per escorcollar, ni mirar què fa la gent. Volto amunt i avall del local, i quan vaig al despatx, segons què vegi, dono ordres pel walkie talkie.

Què és el més fort que hi has vist?

— El més fort? Charlie Watts tocant, el Mick Jagger bevent –va demanar una Coca-Cola–, el Kevin Costner, el Hugh Grant... Això és el més fort. La resta, no. 

Quina és l’última alegria que t’ha donat Luz de Gas?

— Després de la pandèmia, que vaig quedar pelat com una poma, va ser que vam començar bé i estem anant bé. El cervell és l’hòstia. Jo ja no me’n recordo de la pandèmia. El cervell ho ha oblidat totalment.

I l’últim disgust?

— Aquest sí que és fort. La mort del Pipo. El gosset que he tingut 17 anys amb mi. Però també és alegria, perquè ara em puc morir, perquè me n’aniré amb ell i em dona bon rotllo. Ara tinc la Lola, però no és el tros de pa beneït que era el Pipo.

Et demanava per l’últim disgust i em parles del Pipo. Tu vens d’una família amb moltes morts i molt joves...

— Mare de Déu, el meu germà Joan quan tenia 27 anys, la mare, el pare, la Rosa... Érem set i ara en quedem tres. I llavors el Xavi diu: “Per anar al tanatori a veure’t, m’estimo més que anem a dinar cada dijous”. Cada dijous dinem, no falla. I ara s’hi ha afegit el Mainat. Riem de collons.

Deixes Luz de Gas a moltes ONG per als seus concerts i actes solidaris. Qui et va ensenyar a ajudar els altres?

— Això no t’ho ensenya ningú. Primer fas bones obres per tu mateix, per ser xulo. Mireu què faig. Però a la que t’hi fots, t’adones que ja no és per tu, que ho fas per la gent que ho necessita. Que en aquesta vida s’ha d’ajudar i que no cal creure en Déu ni res de tot això. El Pare Manel em deia: “Tan de bo tingués més ateus com tu”. El Manel, pobret...

Un altre mort... Què és l’últim que li vas dir al pare Manel?

— Estava a la Vall d’Hebron, durant la pandèmia, el vaig anar a veure i li vaig dir: “Manel, no et moris, que ara t’adonaràs que Déu no existeix”. Es va descollonar de riure i, pobret, l’endemà es va morir.

Quina és l’última imatge que recordes que a casa teva hi fóssiu tots?

— Hosti, a Sant Andreu, rèiem molt, ens ho passàvem bé. Jo soc el del mig, la Rosa té deu anys més que jo, el Santi quatre més, el Xavi set menys i el Joan, tretze menys. Tinc flaixos de Sant Andreu, vivíem tots junts en un pis. Érem una família pobra, hi havia carinyo, bon rotllo i anàvem a col·legi. Un nano, amb això, en té prou.

Han desaparegut moltes macrodiscoteques. Tu creus que veurem el dia que tanquin l’última discoteca?

— Mmm, jo crec que no. Aquí estem fotent cues amunt i avall del carrer Muntaner. No hi veig un final. Igual els benestants diuen que en comptes de tancar a les sis, tanquem a dos quarts de cinc. Això potser sí, però acabar-se no s’acabarà.

Amb totes les últimes maneres de lligar, via Tinder i altres aplicacions, què ve a fer la gent a la discoteca?

— Doncs ve a ballar, a veure un concert i ve a lligar. 

Què feu amb els casos d’abusos sexuals?

— En això soc impecable. Aquí no hi ha un punt lila, sinó 70 punts liles. Tothom que treballa aquí sap el que ha de fer. Si surt una noia que veiem que no va bé acompanyada d’un noi, aturem el noi i li demanem si és el nòvio o el germà. “T’importa que et faci una foto al DNI?”. I si el tio pira, malament. Ens fixem fins en els baves, que són els que tu vens a un concert, una noia vol estar tranquil·la, i el tio se li acosta a menjar-li l’orella, i una vegada i una altra... Doncs, el baves també al carrer.

Fas de DJ cada nit de Cap d’Any a Wad-Ras. Recordes alguna cançó que hi punxessis l’últim Cap d’Any?

— T’explico. A Wad-Ras el primer any que hi vaig anar la vaig cagar de collons, perquè punxava música de Luz de Gas. Allà hi ha gent de tot el món, romaneses, andaluses, has de pensar en qui t’escolta. Al final, això sí, acabo amb el Sweet Caroline de Neil Diamond i totes ho donen tot. És fantàstic, emperifollades que van... Els donen cervesa sense alcohol, només un dia a l’any, que és aquest.

Vas punxar també al casament del Xavi Hernández, l’entrenador del Barça...

— Calla, allà vaig estar nou hores seguides punxant. De les 12 de la nit a les 9 del matí. Em fa gràcia, perquè de discjòqueis n’hi ha a punta pala, avui dia, el Paquirriqui, aquest, l’altre...

El Paquirrín és la teva competència?

— Noooo, però és per dir que ells punxen mitja horeta, tres quarts i jo vaig estar nou hores sense fotre ni una cançó igual. Al final, el Xavi va venir i em va dir: “Fede, ves-te’n a dormir ja, que ja està bé, haha!”. Eren les 9 del matí i tothom ballant, encara.

Quina és l’última vegada que va venir Joan Laporta a Luz de Gas?

— Mira, l’any passat per l’aniversari del local, que cantava la Rozalén. Va venir, ens vam fer unes fotos, hi havia premsa i els va dir: “No toqueu els collons, que vinc a felicitar el Fede, em foto una copa i me’n vaig”.

Aquella vegada que va sortir ruixant-se amb xampany...

— Noo, era un altre que li tirava, no era ell.

Explica’m què va passar aquell dia, d’on surt aquella foto?

— Doncs va passar el següent: era diumenge, vaig obrir i no deixava entrar fotògrafs. Però, clar, a l’època dels mòbils... Hi havia dos mexicans que van demanar una botella de Moët, i un amic seu, que no diré el nom, la va agafar i li va fotre per sobre. I llavors amb els mòbils van fer la foto, però el Jan mai s’hauria tirat una ampolla per sobre. Li van tirar i li van fer la foto.

Qui va fer la foto?

— Un altre que no diré el nom. Però que jo era aquí, no m’ho han explicat.

S’ho va agafar malament, el Jan?

— El Jan? Em va dir: “Ja que m’han agafat, millor a casa teva que en un altre lloc”. A mi ja em coneixien a Espanya pels concerts que fem a Luz de Gas. A partir d’aquella foto, vaig ser conegut fins a Despeñaperros de Abajo. Va ser acollonant. Hi havia gent que venia de fora i em preguntava: “¿Dónde estaba el Jan? Y qué botella se tomaba? Dámela, por favor”. Es feien una foto. Gent pelegrinant. Pelegrins! Luz de Gas era Lurdes. El Lurdes del Barça i del xampany.

Quina és l’última vegada que has pensat: en això noto que tinc 72 anys?

— Bueno, quan m’he hagut de fotre una Viagra. Aquí, sí.

Que bé que ho diguis.

— I què passa? Quin problema hi ha? Les pastilles es fan per a alguna cosa.

Però d’aquestes molta gent no en parla.

— Jo vaig anar un dia al metge i li vaig dir: “No trempo”. Diu: “Home, a la seva edat...” “Oh, escolti, tinc un amic que té deu anys més que jo, que diu que en fot un cada setmana”. I el metge em va dir: “Ah, doncs digui-ho vostè, també”, he he he. 

Tu que has sentit tanta música, que n’has punxat tanta, que fas música en directe cada dia a Luz de Gas, quina és l’última cançó que t’agradaria sentir?

— Vale, pues, Me and Bobby McGee, de la Janis Joplin. Em recorda quan vaig fer la mili a Eivissa, vaig conèixer uns hippies, anàvem a casa seva, bevíem vi i escoltàvem aquesta cançó. Si em truques, és la que sona al meu telèfon.

Acabem, les dues últimes són iguals per a tothom. Digue’m una cançó d’El Último de la Fila.

— Insurrección. Boníssima, hòstia.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves, acaba-ho com vulguis.

— Jo crec que a la meva vida, insubstituïble ho ha sigut el pare Manel. I les últimes paraules són per a ell. Era un tio que em feia enveja: jo ajudo quan puc, però ell ajudava 24 hores. Pare Manel, un petó!