Cultura17/08/2018

Les nostres evasions de cada dia

Eva Piquer i Eva Armisén signen ‘Evasions’, un llibre de textos il·lustrats que convida a escapar-se de la realitat

Laura Serra
i Laura Serra

El viatge comença dins del llit, “fent estoneta” al costat del fill que necessita refugi mentre no li arriba la son. Acaba, moltes braçades després, en una piscina, a mar obert, en una llibreria o en una illa enyorada. Evasions (Bridge) són, en realitat, molts viatges, curts i imaginats, que se succeeixen com unes diapositives que no gosem revelar, com si fossin finestres entreobertes per escapar d’una realitat massa trista, inhòspita i real. L’escriptora i periodista Eva Piquer (Barcelona, 1969), col·laboradora de l’ Ara Llegim, i la il·lustradora Eva Armisén (Saragossa, 1969) van començar a compartir aquestes excursions literàries el 2015. Durant dos anys es van trobar cada quinze dies a Catorze, el magazín cultural que dirigeix Piquer i que enguany ha rebut el Premi Nacional de Cultura. Per a ella, es tractava de buscar llum dins de l’“infern personal” que vivia: “M’havia de recordar a mi mateixa que de vegades la realitat fins i tot pot arribar a ser amable”, explica. Volia recrear “diverses fugides íntimes, com qui les caça al vol”. A l’artista plàstica l’estil directe i honest de la periodista la va emocionar i es va oferir per col·laborar-hi, buscant una oportunitat “de desconnectar de la feina, experimentar i provar sense limitacions més enllà de la data de lliurament”.

Evasions era un espai de llibertat comú on confluïen les ganes de mirar-se la vida quotidiana amb les ulleres que engrandeixen les coses petites i aparentment insignificants -el fill que et dona la mà, els amics inesperats, la música que t’activa, una trucada a la mare, els projectes a l’horitzó i tots “els nosaltres” construïts al llarg dels anys-. També hi apareix la falta de “temps-per-a-tu-mateixa” i les hores que li sobren a la nit. Els retrets i els laments, i l’angoixant silenci de les consultes mèdiques. “No és cert que després d’una pujada sempre ve una baixada: també pot venir una pujada més gran”, escriu Piquer. Al costat, hi ha el dibuix d’un cim inexpugnable i un personatge amb un nus a l’estómac que ha de fer un ascens a cegues.

Cargando
No hay anuncios

Ara Evasions s’ha ampliat i s’ha convertit en un llibre de relats curts i d’il·lustracions grans, un doble camí de lectura que Armisén ha imaginat “com una casa amb moltes habitacions”. “Cada Evasió m’agradaria que fos un espai que et convidés a entrar-hi i mirar, quedar-t’hi una estoneta o una bona estona o fins i tot sortir-ne corrents”, explica. Al llibre Piquer parla de situacions molt íntimes, revela les seves debilitats i fortaleses i es despulla de vergonyes, però sempre buscant l’empatia: “Parlo de mi amb la intenció que el lector noti que també parlo d’ell, que se senti interpel·lat. D’aquí l’ús de la segona persona”, explica l’autora.

Eva Piquer va fundar Catorze després d’un parèntesi com a diputada al Parlament i de dues dècades de periodisme a l’ Avui. En quatre anys ha construït una comunitat que té 155.000 seguidors a Facebook, i ella n’acumula 39.000 a Twitter. Malgrat la necessitat d’evadir-se, el periodisme sembla que s’ha imposat a l’escriptora de ficció que va guanyar el premi Josep Pla el 2002 amb Una victòria diferent. “Fa uns anys vaig escriure una novel·la que no he publicat mai, i tinc una vintena de contes inèdits en una carpeta de l’ordinador. M’agrada molt més escriure que publicar. De cara enfora, em sento millor en el paper de periodista cultural que en el d’escriptora. Però no podria viure sense escriure. Sempre m’ho he explicat tot per escrit”, explica a l’ARA i a Evasions. Perquè aquest llibre conté totes les dones que Piquer ha estat. “Tinc 49 anys i la sensació que sé bastant de què va la vida. He perdut gairebé totes les pors del món i sí, estic bastant reconciliada amb la persona que soc”. La cultura és una bona closca per resistir la “intempèrie moral” en cas que el poder d’evasió sigui difícil d’invocar. “Mentiria si digués que la cultura ens salva. Però crec que la cultura és l’únic que ens abriga una mica quan el fred ve de dins”, sentencia Piquer.