La nostàlgia punk-rock inunda el Poble Espanyol

BARCELONALa línia evolutiva del punk-rock californià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d'anys sense moure's un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdic dels anys 80 (Descendents, Husker Dü, Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day, The Offspring i NOFX.

La fórmula, tan efectiva com inamovible, consistia en afegir tornades recordables, cors èpics i melodies pop als clàssics riffs anfetaminats i les bateries revolucionades. Tot en cançons de menys de 3 minuts que van despentinar milers de caps de colors adolescents a l'època post-grunge. Sent un gènere tan hieràtic com aquest, han passat 25 anys de tot allò i els grups més populars segueixen sent els mateixos que llavors. Tres d'ells van trobar-se aquest divendres davant de 5.000 persones, al Poble Espanyol, en la primera edició catalana del Punk in Drublic, el festival itinerant ideat per Fat Mike, líder de NOFX i del segell Fat Wreck.

Els primers caps de cartell d'una nit passada per aigua van ser DuhDouble PlaidiniumSleepViolinsCoffee and cigarettesAlien 8Making FriendsMay 16

Els plats forts de la nit

Tot i que el públic era de tot menys adolescent, els pares de tots plegats podrien ser els Bad Religion, següents en sortir, aquests amb un bon disc per ensenyar, el novíssim Age of unreason. Reverències pel majestuós concert que van fer Greg Graffin, Brett Gurewitz (cap de l'històric segell Epitaph) i companyia, que van saber escollir les millors cançons del nou treball (sobretot, My sanity) i combinar-les amb els clàssics habituals. Amb un Graffin teatral i poblat de cabells blancs al capdavant, els californians van aconseguir mantenir un nivell altíssim l'hora que va durar el concert, amb pics d'especial brillantor, com amb Generator, tot just començar, I want to conquer the world, 21st Century (Digital Boy) –amb aparició de Fat Mike–, les harmonies perfectes de Los Angeles is Burning i el final esperat, l'himne Punk rock song, quan tot just deixava de ploure. El concert dels Bad Religion va deixar la mateixa sensació que el retorn dels Descendents a Barcelona, al Primavera Sound 2017: si has de seguir tocant punk amb sis dècades a sobre, fes-ho amb aquesta dignitat, ofici i energia.

Faltaven les estrelles de la nit. Una banda que fa tres dècades que ofèn a tothom, diuen d'ells mateixos, però que encara es manté al tron dels grups més divertits que pots veure en directe avui dia. Passats els anys, hardcorecross dressing–60%Kill all the white manpogosMurder the govermentStickin' in my eyeLinoleumDon't call me white

El d'ahir va ser un exercici de nostàlgia, amb gent que voreja els seixanta anys a dalt, a l'escenari, i quaranta a baix, entre el públic. Potser l'epitafi gairebé final d'un moviment que d'aquí 10 o 15 anys formarà part del passat, perquè el final d'aquestes bandes és més o menys pròxim. Sovint vist amb certa condescendència, ahir va demostrar-se que el punk-rock californià mai van ser només sabatilles Vans i cabells de colors, sinó grups consistents, divertits, contraculturals i amb la capacitat de fer himnes que passaran a la història. Ahir vam marxar a casa amb un bon constipat després de quatre hores sota la pluja, però conscients de veure un espectacle que repetirem poques vegades més en la nostra vida.