Crítica
Cultura21/03/2019

'Nosotros': Jordan Peele i el malson de veure-hi doble

Crítica de la nova incursió en el terror del director de 'Deixa'm sortir'

Gerard Casau
i Gerard Casau

BarcelonaDirecció: Jordan Peele. Guió: Jordan Peele. 116 min. EUA(2019). Amb Lupita Nyong’o, Elisabeth Moss i Winston Duke.

“De debò que tens por d’una família?” Aquesta pregunta, formulada per un dels protagonistes de 'Nosotros', resumeix un dels trets més intel·ligents de la segona pel·lícula de Jordan Peele: quatre desconeguts -un pare, una mare, una filla adolescent i un fill petit- es planten a la porta de casa dels protagonistes, que dubten si considerar-los una amenaça o un reflex, ja que, al cap i a la fi, “són com nosaltres”. En el film, però, això esdevé literal i els visitants no triguen a identificar-se com a 'ombres' que han mimetitzat l’existència dels seus dobles des del cantó dels desafavorits, en la foscor subterrània. Fins ara, quan ha arribat l’albada de la revolució que els deslligarà de tots els vincles; un divorci materialitzat amb tisores ben esmolades.

La tensió racial que alimentava 'Deixa'm sortir' es transforma a 'Nosotros' en un altre tipus de confrontació: els protagonistes són afroamericans, però el perill és el mateix per a tothom, independentment del color de la pell (tot i que quan la desgràcia cau damunt del matrimoni blanc satiritzat per Elisabeth Moss i Tim Heidecker, ens inclinem més per aplaudir que per empatitzar amb el seu sofriment). De la vampirització corporal que plantejava el debut de Peele passem a una dansa de 'doppelgängers' que surten del mirall per assenyalar-nos com a responsables de la misèria que els hem causat. La identificació forçada amb l’altre obre la porta a una al·legoria intrigant i abstracta, que el relat tracta de contenir a través d’una precipitada explicació final conspiranoica. Però la proposta segueix volant alt gràcies a imatges tan poderoses com les creades en la seqüència que posa en paral·lel les accions mimètiques entre els habitants de la superfície i els seus clons, mostrant com d’inquietants i ridículs poden resultar els nostres gestos un cop els buidem de context social.