Xavier Monteys : “La normativa d’habitatge ha de canviar per treure regles, no per posar-ne més”

BarcelonaFem l’entrevista, de la qual aquí hi ha un resum mínim, per Skype, i al darrere hi té tot de llibres, dibuixos i quadres en un creatiu desordre. Xavier Monteys (Barcelona, 1953), sempre apassionat, està content perquè el confinament li ha permès acabar el llibre que tenia pendent. Es titularà La casa como jardín i és el quart llibre que dedica a reflexionar sobre la casa -rebutja la paraula habitatge per massa tècnica- després de Casa collage, del 2001, La habitación i La calle y la casa, tots publicats a Gustavo Gili i, com s’ha demostrat, assajos fonamentals en la reflexió que ara fem tots sobre el lloc que habitem.

En els seus escrits parla molt de l’usuari i, de fet, el grup de recerca de la UPC que dirigeix no és sobre habitatge sinó sobre habitar. Per què?

Es podria dir que preferim el verb, l’acció, que no l’objecte. Habitar en lloc d’habitatge. Els objectes es dissenyen, però les accions no, encara que els objectes poden convidar a fer les accions. Qualsevol dissenyador mentiria si digués que no ha sentit, diguem-ne, una certa satisfacció al veure com la gent ha utilitzat el que va dissenyar, segurament fins i tot perquè l’ha utilitzat d’una manera que ell no havia pensat mai. Això és prodigiós, i és el que ha passat ara, que hem vist un usuari molt actiu. En certa manera la gent ens ha sorprès per la seva creativitat en les coses que ha fet, se n’ha sortit prou bé. Hi ha hagut una mena de redescobriment de la casa per part de molta gent, que ha hagut de reocupar-la d’un altra manera. Això sempre és molt interessant.

¿Aquesta experiència es podrà aplicar després?

Sent molt optimistes, podem pensar que d’aquí un cert temps podrà tenir influència. Crec que l’única manera que l’habitatge canviï és que els usuaris així ho demanin. Si ha de dependre dels administradors i dels projectistes, l’habitatge continuarà estancat. L’avantatge és que aquesta experiència ens ha afectat a tots, als que legislen, als que dissenyen i als que hi viuen. A tots i al mateix temps. Per tant, diguem que ara és molt probable que sí que hi hagi canvis, és una ocasió única. Ara s’han posat en valor coses que havien estat menystingudes, com el passadís o els balcons. Si d’aquesta experiència podem ser capaços de preguntar a la gent no què faria sinó què ha fet, en podríem aprendre alguna cosa.

¿S’haurà de canviar la normativa?

És que cada vegada que hem intentat canviar la normativa ha sigut per afegir-hi normes, mai he vist un canvi que hagi tractat de suprimir algun article. L’últim canvi del decret d’habitabilitat va ser per distingir entre trasters i armaris. I que consti que sempre es fa amb la millor intenció, que és que no hi hagi un promotor espavilat que tracti d’aprofitar-se de la gent, però mai compten amb el fet que la gent s’aprofita molt bé de les situacions i que potser acaba beneficiada utilitzant coses d’una manera que al promotor no se li havia acudit. Jo què sé, el passadís com a biblioteca o fins i tot com a despatx, com s’ha vist aquests dies. Però si algú s’assabenta d’això i intenta legislar-ho acabaran prohibint-nos que treballem al passadís. Hi ha una normativa a l’àrea metropolitana que, per exemple, regula el nombre de portes que donen a la sala d’estar, perquè no volen una sala d’estar passant. Esclar que ha de canviar la normativa, però sobretot s’han d’anul·lar una sèrie d’articles, al meu parer, estúpids, que no han ajudat gens. Cal treure normes, no posar-ne. I l’altra cosa és que, a més, la normativa pogués promoure alguna cosa que fos útil, com les habitacions satèl·lit.

Què és una habitació satèl·lit?

El nom sona molt estrambòtic, però no és res més que intentar repensar les chambres de bonne parisenques. És a dir, que als edificis hi hagués unes habitacions en alguna planta, que, tot i pertànyer a cadascun dels pisos, fossin independents del gruix de la casa. Ara això ens hauria resolt milions de problemes, per exemple pel que fa al teletreball, per tenir a prop la gent gran i poder-ne tenir cura, per als nens, per tenir una cambra pròpia o també per aïllar-nos si ens posem malalts. És un error pensar que els 70 metres quadrats d’una casa, per exemple, han d’estar tots junts, potser és millor tenir-ne 55 per una banda i reservar-ne 15 en un altre lloc. Però la normativa ho prohibeix, perquè diu que l’habitatge ha d’estar en un perímetre continu. És la tonteria d’una paraula que algun dia algú va posar ves a saber per què i que té unes repercussions legals tremendes. Fa anys vam intentar promoure un canvi i va ser impossible.

Però ara hi ha predisposició.

Ja, però també em fa molta por veure que hi ha gent de l’administració que sembla que ja tenen opinió de tot i que saben el que s’ha de fer. Ara és un moment per dubtar, i em sorprèn llegir declaracions de gent que ja té totes les respostes i que sap quin tipus d’edificis s’hauran de fer o que troba que s’ha demostrat que les superilles, per exemple, seran fantàstiques. No ho sabem, ara mateix tota la ciutat és una superilla, però caldrà veure què passa després. No em serveix que diguin que ara els nous habitatges es faran amb balcons, perquè, ¿quants habitatges s’han fet a Barcelona els últims quatre anys? És un percentatge mínim. La ciutat està feta, és el que tenim. El que sí semblaria més interessant és que algú promogués alguna cosa per posar balcons en llocs que no en tenen. Un tema més de reparació, de bricolatge urbà. Això és factible i ja en tenim exemples.

Defensa no posar noms a les habitacions en funció del seu ús. Fins i tot deia que han de deixar de ser funcionals. Què vol dir això?

Vol dir que no s’han de pensar per a la funció, no han de tenir noms, les cases s’han de dissenyar per peces, per tenir un nombre determinat d’habitacions, però sense un ús predeterminat. Les cases haurien d’estar construïdes com si fossin llibretes amb pàgines en blanc iguals i que fos la gent la que pogués escriure què vol fer-hi. De fet, en certa manera això és el que, com s’ha pogut veure, ha estat fent la gent aquests dies.