La normalitat del nacionalsocialisme
"Max Aue es reivindica com un ésser tan normal com els espectadors, a qui interpel·la sobre com haurien reaccionat en unes circumstàncies excepcionals com les que li va tocar viure"
Girona'Les benignes', 19 de novembre al Teatre municipal de Girona
En el llarg monòleg inicial de Max Aue hi ha resumit el perquè de la polèmica que van generar les gairebé mil pàgines de la novel·la de Jonathan Littell Les benignes, guanyadora del premi Goncourt 2006 i que el belga Guy Cassiers ha convertit en un colpidor espectacle de tres hores i mitja. Max Aue es reivindica com un ésser tan normal com els espectadors, a qui increpa sobre com haurien reaccionat en unes circumstàncies excepcionals com les que li va tocar viure. Qui és Max Aue? Doncs un oficial de les SS destacat al front de Rússia i membre d’un grup que eliminava jueus i comunistes. Un llicenciat universitari, jurista -afirma-, que sembla qüestionar la solució final no pas per humanitat sinó per utilitat, eficàcia i productivitat, i que pateix anímicament les conseqüències de l’horror en què participa.
La versió teatral obvia la part personal del protagonista, més enllà de l’homosexualitat, de la qual fa un al·legat, i se centra en la seva trajectòria a les SS des dels primers assassinats massius a Kíev, passant per Stalingrad i recalant finalment al Berlín del final de la guerra. Si la primera part resulta excessivament narrativa, malgrat dos esplèndids monòlegs d’un superb Hans Kesting, és a la segona on la funció agafa més volada, en bona part gràcies a la pristina monstruositat de Mandelbrod, un alt càrrec de Hitler (potser Himmler), i a la criminal estupidesa d’Eichmann, l’únic personatge històric de l’obra.
La factura de la funció és impecable, amb una escenografia simbolista, unes poderoses i artístiques projeccions que il·lustren els conflictes interns del personatge central, un excel·lent, per inquietant, espai sonor i una interpretació general esplèndida encapçalada pel ja esmentat Hans Kesting. Se m’escapa, però, per què el director posa massa vegades en ombra els intèrprets quan parlen: esteticisme? La mirada de Cassiers vol recordar que l’increïble va ser possible i que ningú garanteix que no pugui passar. I un pensa en les fotografies de les execucions de l’EI amb els soldats apuntant al cap d’una trentena d’homes.