Nora Ephron, l’autora a qui totes voldríem d’amiga

BarcelonaDiu l’escriptora Laura Ferrero que sempre que llegeix Nora Ephron li venen ganes de trucar-li, com si fos una amiga amb qui ha de comentar aquelles pàgines. La periodista i escriptora Eva Piquer –una altra fan d’Ephron– assegura que segueix a ulls clucs algunes de les lliçons de vida que va deixar escrites, com ara que “si la sabata t’apreta a la sabateria, t’apretarà sempre”; recomanació que lògicament té múltiples aplicacions vitals. La periodista, guionista i escriptora novaiorquesa, que va morir de leucèmia als 71 anys ara fa just una dècada, torna a estar d’actualitat perquè s’acaba de traduir el seu últim recull d’assaig, No me’n recordo de res (a L’Altra a càrrec de Carlota Gurt, i a Libros del Asteroide, de Catalina Martínez Muñoz), un volum breu, divertit i interessant on parla de temes importants de la seva vida, i la de tots: l’entrada al món del periodisme, el masclisme en el món del periodisme, l’amor i els consegüents divorcis, la relació amb la “borratxa sonada” en què se li va convertir la mare, la recepta del púding, unes quantes llistes de coses-que i els estralls de la vellesa, per dir-ne alguns. L’any que ve les dues editorials repetiran l’operació recuperant l’anterior volum de l’autora, titulat El coll no enganya (Angle, 2008).

Amb els anys que han transcorregut des que va morir, és probable que Nora Ephron hagi passat de plaer inconfessable a icona de la frivolitat intel·ligent (o viceversa). La literatura d'Ephron està lluny de la transcendència però també de la banalitat; és perspicaç i, a la vegada, lleugera. Està plena de la lucidesa, emmascarada sota dosis d’humor i trivialitat. “És infal·lible: et fa riure”, diu Piquer, que l'equipara a Yasmina Reza. Tot i que és el darrer llibre, No me’n recordo de res també pot ser una bona entrada a la seva obra literària, que retrata la societat contemporània –més aviat intel·lectual i rica– de Nova York i Califòrnia (com la novel·la Se acabó el pastel i l’assaig Ensalada loca: algunas cosas sobre las mujeres). El gran públic, de fet, ja coneix Ephron: és autora d’una dotzena de pel·lícules, algunes impossibles de no haver vist mai, com Quan en Harry va trobar la Sally (1989) i Alguna cosa per recordar (1993).

A la presentació del llibre a La Central plana la idea que hi ha molts prejudicis al voltant de l'obra de Nora Ephron. Potser perquè a més de llibres també va fer guions, potser perquè va tenir èxit comercial, potser perquè va fer guions comercials de comèdies i, a sobre, romàntiques. O potser, apunta l’editora de L’Altra, Eugènia Broggi, perquè parlava de temes que, seguint el dictamen heteropatriarcal, de cap manera podien anar lligats a la intel·lectualitat, perquè estan tradicionalment vinculats a l’àmbit femení o domèstic.

El nou feminisme –i qui diu això diu també programes com Deforme Semanal o Vostè primer–, per sort, ha trencat la idea que feminisme i feminitat són un oxímoron. Com tampoc ho són Ephron i Heidegger, ve a dir Laura Ferrero. “Presumia d’anar a la perruqueria dos cops per setmana al·legant que era més barat que el psicoanalista”, recorda Piquer al pròleg de l’edició catalana de No me’n recordo de res, on també revela que l’autora va fer cas de la seva mare, guionista, quan li deia que de “tot el que et passa en pots treure profit” excepte en el cas de la leucèmia, que no va fer pública. Les quatre últimes pàgines del llibre són el seu testament vital secret i del tot definitori: dues llistes d'“el que no trobaré a faltar” i “el que sí trobaré a faltar”. Un exemple? El pastís.