Noomi Rapace: “Els actors som estúpids, vivim en una petita bombolla d'ego”

SitgesEl Lars i la Lisa són un matrimoni en hores baixes que, en lloc de demanar hora al psicòleg, decideixen marxar de cap de setmana a una cabana amb l'objectiu de millorar la seva relació. En el fons, però, l'únic que volen és matar-se entre ells. El públic del Festival de Sitges ha aplaudit i rigut de valent aquest dissabte amb The trip, una versió gamberra i extrema de la guerra de sexes amb dosis generoses d'humor negre i violència que dirigeix Tommy Wirkola (Zombis nazis) i protagonitza Noomi Rapace (Hudiksvall, Suècia, 1979), que va saltar a la fama interpretant Lisbeth Salander a la saga Millennium. L'actriu sueca, que diumenge presentarà un altre títol de la competició, el drama de terror Lamb, és una de les grans protagonistes d'aquesta edició del festival.

The trip pinta el matrimoni com l'experiència de terror definitiva.

— És que ho pot arribar a ser! Jo vaig estar casada deu anys i, d'alguna manera, estimar molt una persona obre la porta a odiar-la intensament. Si t'arrisques a deixar entrar algú en la teva intimitat i la relació se'n va en orris, l'amor es pot transformar en odi. Però és el risc que implica estimar.

Rodar una pel·lícula també és un risc?

— I tant. Al principi sempre et preguntes si te'n sortiràs. Però a The trip sabia que m'ho passaria bé des que el Tommy [Wirkola] em va trucar i em va dir: “Tinc el guió més boig que he llegit en la vida”. Ens hi vam llançar de cap i va ser molt divertit, tot i que cada dia tornava del rodatge amb el cos ple de blaus per les escenes de lluita. Però el Tommy aconseguia que fos divertit i sempre acabava el dia amb un somriure a la cara.

El seu personatge és el més dèbil, però s'acaba imposant. És el triomf de la intel·ligència femenina contra la força bruta del mascle?

— I tant. Sempre guanyem, però de vegades us fem creure que guanyeu vosaltres. La Lisa no és bona persona, és vanitosa i egocèntrica, però el que m'agrada d'ella és que sempre lluita pel que vol i no es rendeix mai.

La pel·lícula es riu dels actors i de les seves inseguretats. És un retrat just de la professió?

— Totalment. Els actors som tan estúpids... Vivim en una petita bombolla d'ego. Tenim problemes ridículs: “Oh, aquesta no és la meva aigua especial”. És fàcil perdre la connexió amb el món real si no vas amb compte. En el meu cas, el meu fill és la meva àncora a la realitat. Recordo quan vaig tornar de rodar una pel·lícula important i encara sentia que tot girava al meu voltant fins que el meu fill em va dir: “Mama, aquí ja no ets la més important”.

—

Què hi ha de vostè al personatge de Lisa?

— Tinc un gran ego amb el qual lluito cada dia. I també vanitat, esclar. La Lisa em recorda tot el que significa ser una dona en el meu món. Jo vaig prendre la decisió a l'inici de la meva carrera de no basar mai la meva actuació en ser guapa, però la Lisa està atrapada en aquesta dinàmica. Interpretar-la em permetia explorar un costat meu que no em permeto ser. I també em permet mostrar el meu costat violent. Ara tinc una vida molt pacífica, però en el passat era molt més agressiva.

Quines decisions va prendre per no basar la seva carrera en l'aspecte físic?

— Simplement vaig dir: “Que es foti la bellesa”. No seré perfecta, simplement seré jo. Això em va donar molta llibertat. Si bases la teva carrera en la bellesa, tard o d'hora la perdràs perquè et faràs gran. No val la pena lluitar-hi. A més, el món està obsessionat amb la perfecció, però ningú és perfecte. Si quedes atrapat en una idea de la bellesa i perfecció acabaràs sense treballar ni viure. A més, per què les actrius hem de ser perfectes i els actors envelleixen sense problemes? No és just. Per sort, a les noves generacions els importa cada vegada menys la perfecció.

Què hauria de passar perquè tornés a interpretar Lisbeth Salander?

— No la tornaria a interpretar mai! [riu]. No m'agrada repetir-me i quan acabo amb alguna cosa m'agrada que sigui per sempre. M'agrada posar-me reptes i trepitjar nous territoris. Tinc la meva productora i estic desenvolupant coses molt diferents de tot el que he fet abans. M'agraden els projectes que em fan una mica de por i tornar a interpretar Lisbeth seria tornar a un territori segur. I no crec en viure dels vells èxits, és important deixar com estan les coses de les quals et sents orgullosa. A més, ja han fet de Lisbeth altres actrius molt bones.

I quins projectes vol explorar com a actriu amb la seva productora?

— Estic preparant algunes comèdies i també alguna història de terror molt retorçada. Bàsicament, el que m'interessa és el cinema d'autor i m'atreuen cineastes com Ali Abbasi, que forma part del jurat del Festival de Sitges; de fet, estic preparant un projecte amb ell. Border em va fer esclatar el cap: no sabia què coi era allò ni a quin gènere pertanyia.

Molta gent voldria saber com continua la història del seu personatge a Prometheus. I vostè?

— Jo també, però això pertany a la misteriosa ment de Ridley Scott. Com et deia, prefereixo mirar endavant. Potser té a veure amb tot el caos que hi havia a la meva vida quan era jove; em vaig acostumar a tancar la porta i no mirar enrere. I crec que he adaptat aquest costum a altres facetes de la meva vida.

Ha alternat sovint el cinema europeu amb el de Hollywood. Quin prefereix?

— En realitat he barrejat sovint les dues coses. Les meves pel·lícules americanes més importants tenien directors anglesos: Guy Ritchie a Sherlock Holmes i Ridley Scott a Prometheus. I, gràcies a Netflix, en alguns països ja no em coneixen per Lisbeth Salander sinó com l'actriu de Set germanes. Tinc la sort d'haver obtingut el millor del cinema europeu i del nord-americà. Potser perquè no pertanyo a cap lloc: no semblo nòrdica i el meu accent és molt variable, així que soc una mena de comodí. Això m'ha permès treballar en països molt diferents.

De fet, el seu pare és de Badajoz. Parla espanyol?

— Malauradament, no. Però és divertit, perquè cada vegada que vinc a Espanya sento que el meu cor s'accelera. Ara vinc d'un tour promocional esgotador pels Estats Units, però de seguida que he aterrat li he dit al meu nòvio que em sentia més viva, fins i tot ho noto a la pell. És com si el meu cos sabés que soc d'aquí. I m'encantaria aprendre espanyol. Potser vindré a viure aquí!