Les paraules trencades d’un comiat
'Només la fi del món' és una obra exigent tant per als intèrprets com per a l'atenció de l'espectador
Barcelona'Només la fi del món'. Biblioteca de Catalunya. 14 de febrer
Jean-Luc Lagarce és un il·lustre desconegut entre nosaltres com ho va ser a la seva pàtria francesa fins després de la seva prematura mort als 38 anys víctima de la sida. Tot i un activisme teatral que va donar a llum 25 obres, no va ser fins al 1999 que es va estrenar a França Només la fi del món (Roberto Romei la va dirigir el 2003 al Tantarantana) que el situaria com un dels autors francesos contemporanis de referència.
L’obra parla de l’amor familiar. O més ben dit de la necessitat d’aquest amor que no sap com expressar-se, d’uns personatges que es revolten tot buscant una comunicació que no acaba mai d’eixir. Louis, un escriptor de 34 anys, torna a casa després de molts anys d’absència per comunicar a la seva família la seva imminent mort. Però el temps ha fet molt mal entre ells i la distància emocional, malgrat els sentiments que uns i altres alberguen, fa que la trobada no vagi més enllà d’uns adolorits retrets, d’un reiterat lament per la buidor de l’abandonament.
Louis torna però no fa res per empatitzar. Probablement no sap com fer-ho. Només li queden paraules trencades per a un comiat. Paraules encadenades amb una mètrica precisa per una fraseologia aparentment desordenada i que paradoxalment sonen tremendament col·loquials. La seva germana petita, Susan, desvela la paradoxa: ell, un escriptor, no té paraules per a ella, per a la família. Només algunes postals amb dues lacòniques i convencionals frases. I no obstant, la paraula (excel·lent la traducció de Ramon Vila) regna en una proposta en què no hi ha acció més enllà de la freda i fins i tot enigmàtica confrontació entre Louis i la família.
Una obra exigent tant per als intèrprets, a qui Broggi ha inculcat un notable hieratisme fins a fer pensar si no es tracta d’espectres, com per a l’atenció de l’espectador. Una exigència brillantment resolta amb la impecable i implacable comunió d’un superb David Vert (com escolta i calla!), que guia l’obra i els seus companys Clàudia Benito (quina música en el seu dir), Sergi Torrecilla (inquietant), Màrcia Cisteró i Muntsa Alcañiz. Com deia el mestre: menys és més.