Només un terç dels artistes que exposen són dones
El Talking Galleries analitza també el desequlibri en les vendes d’obres d’art
BarcelonaLa trobada anual de galeristes Talking Galleries és un esdeveniment exclusiu: l’auditori del Macba s’omple de professionals d’arreu del món -enguany són més de 230, de 20 països- i la indumentària elegant i amb el punt just d’extravagància dels participants posa la nota en l’ambient que s’hi respira. Al Talking Galleries, que enguany arriba a la setena edició, els galeristes posen en comú problemes interns i reptes de futur. Enguany han atiat el foc posant damunt la taula la desigualtat de gènere al sector: la taula rodona Dones artistes al mercat de l’art va finalitzar amb més interrogants que conclusions i, sobretot, amb ganes de seguir aprofundint en un debat calent i que és transversal en tots els àmbits de la societat: “¿Té sentit aquesta conversa, si la fem en un marc imperialista i de supremacia blanca?”, es preguntava Vanessa Carlos, fundadora i directora de la galeria londinenca Carlos/Ishikawa. “A penes hi ha dades oficials sobre aquesta qüestió”, lamentava Clare McAndrew, economista especialitzada en el mercat de l’art i fundadora de la consultora Arts Economics. “Arriba el matriarcat!”, clamava l’última ponent, l’assessora artística nord-americana Lisa Schiff.
Les xifres aportades per Clare McAndrew, basades en dades de diferents portals que tracten el mercat de l’art, apunten un desequilibri que es remunta al començament del segle passat, quan les dones, entre altres greuges, tenien menys possibilitats d’accedir als ensenyaments artístics, i que es perllonga fins ara. El 1900, el percentatge d’exposicions de dones en galeries i museus era d’un 4%, i d’un 9% el 1950. El 2000 i el 2018 van tancar respectivament amb uns percentatges d’un 25% i un 33%. El 2017 el percentatge de dones artistes a les galeries va ser d’un 36%, i les vendes d’un 32%. El desequilibri s’accentua quan es parla de la presència en galeries d’artistes establerts, que se situa en un 16% de dones respecte un 43% de dones artistes emergents.
“Els mitjans presten molta atenció a les dones artistes però això no es tradueix en vendes; cal temps”, explica McAndrew. Pel que fa a la presència d’un mateix artista en múltiples galeries, només un 10% de dones estan presents en més de 15 sales diferents. La presència de dones artistes a les subhastes tampoc és igualitària: entre el 2000 i el 2018 el percentatge de vendes ha pujat tímidament d’un 17% a un 21%. “Les subhastes són la part més exacerbadament capitalista del mercat de l’art”, afirma Lisa Schiff. “S’hi especula perquè es vol aconseguir el màxim benefici -afegeix-, no per posar en relleu una dona artista o un artista d’un altre context”.
Pros i contres de les quotes
La moderadora va ser la periodista de The Art Newspaper Anny Shaw, i durant la conversa va planar la necessitat de combatre una masculinitat “tòxica” i de crear estructures diferents de les actuals. També es van tocar temes com les quotes per garantir la paritat d’una programació o d’un equip, com ha fet l’actual directora de la Tate Modern, Frances Morris. Mentre que McAndrew les veu amb bons ulls “per als patronats”, per a Carlos són “excloents”, perquè automàticament deixen fora els artistes que no s’identifiquen amb les etiquetes tradicionals i d’altres races. Fixar unes quotes provoca que se n’hagin de tornar a establir per a moltes altres qüestions, a més del gènere.
Tampoc les van convèncer les exposicions exclusivament de dones: “No hi ha prou comissaris que reflecteixin aquesta qüestió d’una manera prou complexa”, afirma Schiff, que fa pocs mesos va escriure un article al portal Artnet sobre el risc que comporta a la llarga la discriminació positiva de dones i negres, perquè suposa una escalada accelerada dels preus de les seves obres al mercat. Per a Schiff, els assessors, els col·leccionistes particulars i els museus tenen una responsabilitat “política” a l’hora de construir col·leccions que vagin més enllà del patró blanc heterosexual.
El Gran Germà de les galeries
La primera jornada del Talking Galleries -que finalitza avui amb ponències sobre les xarxes socials, els nous models de negoci i les fires, entre altres temes- va arrencar amb una xerrada del galerista francès Emmanuel Perrotin, un dels grans en l’àmbit global: va començar als 17 anys, va fundar el primer espai als 21 i ara té sis galeries a París, Hong Kong, Nova York, Seül, Tòquio i Xangai, de les 18 que ha obert al llarg dels anys.
El seu equip està format per unes 130 persones, que treballen amb un software que va definir, mig en broma mig seriosament, com un Gran Germà. Entre les seves fites, va recordar la primera exposició de Damien Hirst i com va començar a treballar amb el japonès Takashi Murakami. “Al començament em feia por perdre els artistes, però ara a vegades els dic que han crescut massa per a mi”, va explicar Perrotin.
