50 anys de la vaga a la Seat: "Ni tan sols sabem el nom del policia que va matar l'oncle"
La protesta dels obrers el 1971 va acabar amb una batalla campal i la mort d'Antonio Ruíz Villalba
És molt difícil saber amb precisió què va passar el 18 d'octubre del 1971 quan més de 6.000 obrers de la Seat van ocupar la fàbrica en solidaritat amb 11 càrrecs sindicals i 33 treballadors acomiadats. Mai s'han investigat els fets. Sí que són clares les conseqüències: un dels policies –se'n desconeix el nom– va treure l'arma i va prémer el gallet no una, sinó unes quantes vegades, i va matar el treballador Antonio Ruiz Villalba: "No va disparar ni a l'aire ni al peu, l'oncle tenia sis orificis de bala a l'abdomen i va morir de les ferides dies després, l'1 de novembre", explica l'Anna Maria, una de les tres nebodes de Ruiz Villalba. "Si hagués sigut ara, hauríem sortit amb pancartes per exigir que s'investigués".
Però aleshores les nebodes eren nenes de 3, 6 i 7 anys, i la dona d'Antonio Ruiz es va quedar sola –perquè no tenien fills– i en una època en què hi havia molta por: poca cosa va poder fer. Se'n va sortir com va poder netejant cases. "A casa sempre hi ha hagut silenci, no se n'ha parlat, suposo que els pares no volien transmetre'ns malestar, angoixa o ràbia, i la tieta és molt bona persona, mai ha parlat malament de ningú", diu la Sol, una de les altres nebodes de l'Antonio. Ni tan sols estava sindicat i aquell dia l'Antonio tornava a la fàbrica després d'una baixa de quinze dies. Només tenia 33 anys.
Cada any, els seus companys el recorden, però aquest 18 d'octubre ha sigut especial: es compleixen 50 anys de la seva mort i d'una vaga que va tenir moltes conseqüències, no només en el món obrer, sinó també en el polític. A Villalba l'han homenatjat al lloc on el van abatre, en un dels actuals pàrquings de la Seat, i li han dedicat un faristol, a la plaça del Moviment Obrer del barri de la Marina, i un mural de la grafitera Andrea Beto.
Barres i cavalls contra rosques, cargols d'acer i greix
Un dels sindicalistes més destacats d'aquella vaga, que es va convertir en una de les més contundents a Catalunya sota el règim franquista, és Pedro López Provencio, que ara té 77 anys. Aquell 18 d'octubre en tenia 27 i a crits es va adreçar als treballadors: "Companys! Hem ocupat la fàbrica per exigir la readmissió dels treballadors. Volem que la direcció rebi una delegació de la Comissió Obrera per establir les condicions, tornar a la normalitat i iniciar les negociacions del conveni col·lectiu". Milers d'obrers s'hi van avenir. Quan cap a la una del migdia va entrar la policia a cavall es van llançar gasos lacrimògens i, mentre els genets feien anar la barra, els obrers els tiraven tot allò que trobaven: rosques, cargols, boles d'acer i greix perquè rellisquessin els cavalls.
López Provencio no s'esperava que tot plegat acabés amb aquella batalla campal. Era un dels delegats escollits la primavera del 1971, quan els representants de CCOO –el sindicat era il·legal i es presentaven camuflats dins el sindicat vertical– van arrasar a les eleccions. "Avui, si miro enrere, penso que vam ser audaços, però en aquell moment estava convençut que eren els nostres drets i per a mi era natural defensar-los, no teníem la por dels nostres pares, la nostra generació ballava el rock and roll i el twist i les noies duien minifaldilla, no enteníem que ens prohibissin tantes coses", assegura.
Quan López Provencio i els seus companys, setmanes abans del 18 d'octubre, van anar a parlar amb l'empresa per protestar per un canvi de torn, no van trobar diàleg sinó la llista d'acomiadats, i per això van decidir convocar les mobilitzacions. "Havíem parlat de fer vaga de fam, ocupar l'església de Sant Medir i fins i tot la catedral, però finalment vam escollir la fàbrica on treballàvem", diu.
La protesta va començar a les sis del matí i es va allargar fins a les set del vespre. "A les sis tothom estava exhaust i la situació era insostenible. Alguns, quan es va saber que havien malferit Villalba, volien cremar la fàbrica, però vaig pujar a un contenidor i ho vaig desautoritzar", recorda al llibre publicat en ocasió dels 50 anys, 18 de octubre de 1971. La ocupación de la SEAT. Narración y representación histórica, per l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. López Provencio i alguns companys es van amagar sota els cotxes fins que en van poder sortir corrents sense que la policia els detingués. Hi va haver gent malferida, a qui es van emportar perquè si els haguessin guarit a la fàbrica haurien quedat fitxats; i hi va haver detinguts i desenes d'acomiadaments. López Provencio no s'hi va poder reincorporar fins que va arribar la democràcia.
El mite de la fàbrica model va trontollar
La vaga va durar quinze dies i hi va haver manifestacions diàries pels carrers de Barcelona. I les aturades i les mobilitzacions en solidaritat es van succeir en altres poblacions i empreses. El moviment obrer havia fet trontollar un dels mites del franquisme, la fàbrica model. Franco era reticent a portar la Seat a Barcelona, una ciutat amb una llarga tradició de moviment obrer, però es va imposar el criteri dels italians i el 1950 es va col·locar la primera pedra de la planta de la Zona Franca de Barcelona. Els alts càrrecs els van ocupar, des d'un primer moment, exmilitars franquistes.
"Tenia una estructura interna molt jerarquitzada, era la manera de blindar-la de la 'mala influència' del moviment obrer", assegura Marc Andreu, historiador i director de la Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya. La vaga de la Seat va ser un cop dur per al règim franquista. No només per tot el que va passar a l'octubre, sinó també les eleccions sindicals, perquè van demostrar que els franquistes n'havien perdut el control i va tenir també conseqüències polítiques. L'Assemblea de Catalunya, plataforma antifranquista que reunia sindicats i entitats polítiques i socials del Principat per exigir la llibertat i la recuperació de l’Estatut de Catalunya, es va celebrar poc després, el 7 de novembre del 1971. "El que va passar va fer entendre a l'Assemblea que tot s'havia d'accelerar i un dels que hi va parlar va ser precisament López Provencio, per explicar la vaga de la Seat", diu Andreu. El 1971, segons Andreu, a tot Catalunya hi va haver mig miler de vagues i protestes en 300 empreses de quaranta municipis.
Quan el 18 d'octubre del 2021 s'ha descobert el faristol, Carles Vallejo, president de l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme i aquell 1971 treballador de la Seat i militant de les Joventuts Comunistes, ha recordat la importància de fer memòria de les lluites obreres ara que ressorgeixen els populismes i l'extrema dreta: "Esperem que les noves lleis de memòria incloguin les lluites per la democràcia en els currícululms escolars –ha dit–. El fet que un tribunal de fora d'Espanya hagi de processar Martín Villa ja demostra la poca cosa que s'ha fet en aquest país". Vallejo creu que s'hauria d'investigar què va passar aquell 18 d'octubre. "Diuen que l'oncle va intentar ajudar una noia embarassada i el policia, que havia caigut del cavall perquè havia relliscat, li hauria disparat", diu la Sol. Qui era el policia i en quines circumstàncies va disparar continua sent un interrogant.