Un ‘noir’ que adapta Murakami enlluerna Canes

Enviat especial a CanesCom a Espanya, on Ángeles González-Sinde va ser ministra de Cultura, Corea del Sud també va tenir el seu ministre de Cultura (i Turisme) arribat del cinema, Lee Chang-dong, creador de joies com Poetry (2010) i Secret sunshine (2007), que, alliberat fa temps de les seves responsabilitats polítiques, presentava ahir al Festival de Canes una de les pel·lícules més rodones d’aquesta edició: Burning.

El nou film del coreà és un noir de baixa cocció, una història que adapta el relat curt de Haruki Murakami Graners en flames sobre el triangle amorós format per tres joves de diferents classes socials: el Jeonsu i la Heimi són d’un poble humil de grangers i ramaders a prop de Corea del Nord mentre que el Ben és d’un barri de moda de Seül, condueix un Porsche i viu en una casa luxosa. “Per què vol sortir amb nosaltres?”, es pregunta el Jeonsu, que no es refia de l’amistat i generositat del Ben; quan la Heimi desapareix de la nit al dia, la sospita es transforma en obsessió.

Lee cuina la tensió de Burning a foc lent al llarg de dues hores i mitja que passen volant gràcies a la finesa amb què el coreà observa un Jeonsu commovedor en la seva confusió perpetua. Elegant, sensual i precisa, la direcció eleva el material literari de Murakami convertint-lo en poesia fílmica: l’escena en què la Heimi es mou al ritme de la trompeta de Miles Davis passarà a la història d’aquesta edició.

El realisme brut de Garrone

A Dogman, de Matteo Garrone, presentada també en competició oficial, el Marcello és un perruquer caní que brega cada dia amb gossos de tota mena, però l’animal més salvatge amb què es relaciona és el seu amic Simoncino, un lladregot addicte a la cocaïna i a trencar la cara a la gent, tant que els veïns somien en veu alta en el dia en què algú li clavi dos trets. Al Marcello, en canvi, tothom l’adora: la seva filla perquè és un pare afectuós i entregat, i els amics del barri perquè sempre és amable i sol·lícit, fins al punt que els passa cocaïna. Però tot això canviarà per culpa del Simoncino, un gos rabiós que arrossega el Marcello a un pou sense fons.

En el seu nou treball, Garrone torna a brillar com a retratista del lumpen italià i creador de personatges d’un realisme brut i sense adulterar que supuren veritat i puresa. I, com ja feia a Reality (2012), sotmet la innocència del protagonista a un bany de realitat que aboca la pel·lícula a un desenllaç fatalista. L’emocionant Marcello Fonte, l’actor protagonista, apunta a premi a la millor interpretació masculina.

Whitney Houston, la diva tràgica

Si fa uns anys s’estrenava a Canes el documental Amy, que acabaria guanyant l’Oscar, enguany tocava revisar la història d’una altra diva musical amb final tràgic. Kevin Macdonald dirigeix Whitney amb eficàcia artesanal. Té accés a la família i amics de Whitney Houston i a gravacions domèstiques de la cantant que li permeten explicar amb prou detall l’ascens a l’estrellat i la caiguda als inferns de l’addicció.

El retrat que en surt no deixa ben parada una família que va fer de l’èxit de Whitney Houston el seu mode de vida: una mare que projectava en ella la frustració per no haver tingut una carrera d’èxit, uns germans que en lloc de protegir-la la van iniciar en les drogues i un pare que va interpretar el seu èxit com la seva oportunitat per enriquir-se. I el més impactant: els abusos sexuals de la seva cosina, Dee Dee Warwick, germana de Dionne Warwick. Whitney exposa amb claredat i sense necessitat d’imatges sòrdides tots els conflictes interns i externs de la cantant i deixa clar que el seu talent va ser una benedicció i alhora la seva sentència de mort.