El ‘noi de la Trini’ que vivia només per al cinema

BarcelonaA mitjans dels 80, Luis Rey era mestre a l’Escola Sant Josep Oriol de la Trinitat. Deixeble de l’historiador i crític de cinema Miquel Porter i Moix, Rey era -i encara és- un gran defensor de la importància d’educar els joves en el llenguatge de les imatges, així que a més de matèries com ciències socials i matemàtiques va impartir continguts de cinema i fotografia. Entre els seus alumnes, recorda, n’hi havia dos que destacaven: els germans Bayona, dos bessons que els seus companys distingien perfectament però que el mestre sovint confonia. En el fons no importava, eren els millors alumnes i sempre els posava la mateixa nota: excel·lent. “Eren molt llestos, sempre estaven atents a tot el que explicava -recorda-. El Carlos tirava més cap a la música i al José Antonio li agradava molt el cinema. El pare era pintor de parets, però també feia cartells de pel·lícules quan encara es pintaven a la façana dels cinemes. Però el nen volia ser director de cinema”.

Ho va aconseguir. I de quina manera. Tres dècades després, Bayona acaba d’estrenar la seva quarta pel·lícula, Jurassic World. El regne caigut, la primera produïda a Hollywood sota la supervisió de Steven Spielberg. És el primer director de l’Estat que dirigeix un blockbuster, el cineasta que ha trencat més rècords de taquilla, la imatge de l’èxit. Però no sempre va ser així. “Quan el vaig conèixer, el Jota era molt introvertit, un tros de friqui que sempre vestia de negre i anava amb un maletí”, recorda amb tendresa Kike Maíllo, director de pel·lícules com Eva i Toro i company de Bayona a l’Escac.

Els dos agafaven el mateix bus per anar als Escolapis de Sarrià, on era llavors l’Escac, Bayona des de la Trinitat i Maíllo des de Sant Andreu. Aviat es van fer amics. “Ell havia estudiat a l’IES Sant Andreu, a Nou Barris, on no ho va passar bé. Era un noi de barri, obsessionat amb el cinema, que volia ser director... I allà tothom li deia que es deixés d’històries, que tenia molts pardals al cap. El Jota no va sentir que havia trobat el seu lloc fins que va arribar a l’Escac, on tothom parlava de cinema o de coses similars tot el dia. L’Escac era una vàlvula d’escapament per a tots, però per a ell encara més. En arribar l’estiu es posava trist perquè significava el final de curs i marxar de l’Escac”.

De ‘nerd’ a mascle alfa de l’Escac

Sergi Casamitjana, que va ser professor de Bayona a l’Escac i actualment dirigeix el centre, coincideix amb el diagnòstic de Maíllo: “El Jota era una mica nerd. No era dels que treien millors notes ni un dels líders de la promoció; de fet, el primer curt no el va rodar amb Óscar Faura i el seu equip actual, perquè ells sí que eren els líders i no tenien gaire relació. Però va ser començar a rodar i es va convertir en el mascle alfa de l’escola”. Per a Maíllo, el moment clau va ser el primer curt que Bayona va fer a l’Escac, Mis vacaciones, un relat nostàlgic i irònic sobre la infància que va arrasar als festivals. “Tots ens vam adonar que era algú amb les idees molt clares i que connectava amb les emocions de la gent d’una forma molt natural -explica Maíllo-. El Jota ve del terror, però se’n va anar allunyant per deixar entrar els sentiments. I el moment crucial d’aquest viatge va ser a quart: tenia dos projectes de curt, un de terror i l’altre, Mis vacaciones. Decidir-se pel segon va ser determinant en la seva carrera”.

Mis vacaciones va ser el seu debut en el cinema, però el salt professional el va fer amb els videoclips. “Al Jota li agradava molt el techno i era amic dels OBK -recorda Casamitjana-. I un dia va arribar amb la proposta de fer un videoclip amb 24.000 euros que posava EMI. Així que, de la nit al dia, vam muntar una productora a l’Escac per fer el videoclip Tú sigue así. Ens vam gastar el doble del pressupost, però és que va acabar guanyant l’Ondas i, esclar, el telèfon va començar a sonar i tothom volia que el Jota els fes un videoclip: Camela, Hevia...”. A Bayona tant li feia que els videoclips estiguessin considerats un gènere menor i que tinguessin poca difusió en l’era prèvia a YouTube. “Ell sempre feia unes produccions brutals, s’hi deixava la pell -diu Casamitjana-. Ens hi estàvem una setmana, per rodar un videoclip, quan ara tots es fan en un dia”.

En aquella època Bayona també es va fer amic de Juanjo Sáez, que el va conèixer a través del germà bessó. “El Carlos era el president del club de fans de Depeche Mode i coincidíem a fires de discos i saraus -explica el dibuixant-. Sempre em parlava del seu germà director de cine i jo pensava «quin parell de friquis!»”. Sáez, que va col·laborar amb Bayona en l’animació de Mis vacaciones, assegura que el Bayona d’aquells anys era “molt semblant” al d’ara. “És un paio molt de barri, seriós, amic dels seus col·legues. És una persona molt normal, però està obsessionat amb el cinema i d’aquí no el treguis”, afegeix. Sáez, que va créixer al barri barceloní de La Sagrera, comparteix amb el seu amic l’orgull de classe treballadora. “Tenim molt clar que no hem nascut en el lloc més fàcil per desenvolupar les nostres professions i que els nostres pares es van esforçar molt per ajudar-nos. Tots dos som de famílies d’emigrants que van lluitar perquè els seus fills arribessin més lluny que ells. Els seus pares van pagar-li l’Escac, que costava un ull de la cara, i a mi la Massana. I crec que això ens ha unit, ens sentim orgullosos del nostre origen. Som classistes!”. La devoció de Bayona pel seu barri no és cap secret: la productora que va fundar fa uns anys es diu, precisament, Películas La Trini.

Ambició i lleialtat

Una espectadora privilegiada de l’evolució de Bayona com a cineasta és la crítica i programadora Desirée de Fez, que admirava els seus curts i el veia de tant en tant a festivals, però recorda que no es van fer amics fins que van coincidir en el jurat del Festival de Sitges del 2003. “De vegades em pregunten si és possible l’amistat entre un crític i un director, i no només és possible, sinó inevitable, perquè coincidim en molts llocs i compartim la passió pel cinema”. De Fez és l’autora dels llibres d’ El orfanato, Lo imposible i Un monstre em ve a veure, les tres primeres pel·lícules de Bayona, on fa un recorregut exhaustiu i apassionant pels diferents processos creatius de la producció. “Molts directors passen d’aquesta mena de llibres, però ell sempre s’hi ha involucrat a fons -explica De Fez-. El Jota és molt ambiciós, però ambiciós en el sentit positiu de voler fer les coses bé, i en això no ha canviat gens. Ell no vol fer-se famós, ni ric, ni rodar pel·lícules gegants, sinó fer el millor possible la seva feina. La seva entrega és total i crec que això és el que l’ha fet arribar on és ara”.

El mateix pensa Sandra Hermida, directora de producció dels tres primers llargs de Bayona. “El Jota és un director superexigent, no accepta que una cosa no es pot fer -diu-. Ens vam embarcar tots en Lo imposible sense saber com faríem el tsunami o la riuada. Si ho vam aconseguir va ser gràcies a la seva tenacitat i ambició. Tots els que col·laborem amb ell hem fet el nostre millor treball amb el Jota, tant des d’un punt de vista artístic com tècnic”. Hermida també destaca la lleialtat de Bayona, que en el seu salt a Hollywood ha lluitat amb ungles i dents per conservar part del seu equip: el director de fotografia Óscar Faura, el muntador Bernat Vilaplana, la productora Belén Atienza... Hermida no participa a Jurassic World. El regne caigut, però ja està preparant algun dels pròxims projectes del director. “El Jota creu molt en el talent que tenim aquí -assegura-. Va lluitar moltíssim perquè Un monstre em ve a veure es rodés a Terrassa”.

No es qüestió de patriotisme ni de proselitisme: són els codis de barri, no oblidar-te d’on vens i de qui et va ajudar quan no eres ningú. “Ell sempre està pendent de la gent d’aquí i d’atendre els mitjans de casa”, diu De Fez. “I sempre ha tingut molt a prop a la seva família, ha tingut molta cura dels amics. Fa temps, quan jo encara no tenia dos fills, quedàvem sovint a casa seva amb el crític Xavi Sánchez Pons per veure plegats pel·lícules, i, fa uns dies, tot i la muntanya russa en què deu estar vivint, em va escriure per dir-me que havia comprat unes pel·lícules perquè les veiéssim un dia tots tres. Són detalls que fan il·lusió”.

Luis Rey, el mestre de primària de Bayona, no hi ha perdut el contacte. “Quan era adolescent venia a cursos de cinema que feia per a adults a centres cívics de Nou Barris. Després, quan ja feia curts, me’l trobava sovint al Festival de Sitges. Em deia «Profe!», i fèiem un cafè a l’Hotel Melià. I fa un any i mig van venir ell i el seu germà a un sopar que vaig fer amb una dotzena d’alumnes”, recorda.

Juanjo Sáez confessa que va viure amb llàgrimes la première catalana de Jurassic World. El regne caigut, que es va celebrar dimarts al Phenomena: “El cinema és l’únic que li ha importat a la vida. I l’altre dia, veient-lo presentar la pel·lícula, em vaig emocionar molt. El Jota ha aconseguit ser la persona que sempre havia volgut ser. I tot gràcies a la seva força i la seva determinació. En totes les seves pel·lícules apareix un nen, oi? Doncs aquest nen és el Jota. Un nen que creix davant dels reptes, que viu la vida de forma èpica, però que no deixa de ser fràgil, perquè és una persona normal. I això és el que més m’agrada d’ell. La història del Jota és la seva millor pel·lícula”.