Noel Gallagher, vida més enllà d’Oasis

BarcelonaEn una entrevista promocional recent, durant la gira internacional de Chasing yesterday, el segon disc en solitari sota el nom de Noel Gallagher’s High Flying Birds, li van preguntar a l’exmembre d’Oasis com seria la seva antiga banda en l’actualitat si no s’haguessin separat fa set anys. Va respondre, amb aquell to fatxenda, que tot continuaria més o menys igual amb l’excepció que segurament beurien menys alcohol. Com si fes cas de la seva predicció, en la vida de Gallagher, musicalment parlant, tot continua més o menys igual. Així es va poder comprovar dissabte a la nit en la seva vista al Sant Jordi Club de Barcelona, dins de la programació del Guitar Bcn 2016, on el músic de Manchester va signar un concert rodó i sòlid i amb les dosis justes d’ambició i nostàlgia. No ha oblidat com es fan bones cançons de britpop, un gènere que va camí de ser un nou clàssic consumit per un públic que ronda els quaranta i accepta pagar-se’l, pels vells temps: les entrades valien 45 €, i la cervesa, 7 € la mitjana i 10 € la pinta.

Davant d’una sala que presentava un molt bon aspecte, amb més de mitja entrada, Gallagher va començar repassant part del seu últim disc, que, lluny de ser un mer tràmit, va proporcionar alguns dels moments més interessants de la nit. El britànic, tot i el pes del llegat d’Oasis, aconsegueix aportar matisos lloables amb arranjaments de piano i teclats i una secció de vents que va anar apareixent intermitentment durant tota la nit. Amb Everybody’s on the run, Lock all the doors i In the heat of the moment va demostrar que, com a compositor, conserva la capacitat de crear tornades contagioses que part del públic, en especial els molts compatriotes seus que hi havia, ja tenia integrades. Amb Riverman, en canvi, es va acostar a terrenys més evocadors del soundtrack, el pop orquestral i la psicodèlia.

Nostàlgia, la justa

El gran dels Gallagher va optar per anar intercalant cançons dels primers discos d’Oasis, especialment (What’s the story) Morning glory? (1995), amb composicions actuals, establint un diàleg actiu i natural entre el passat i el present. L’exercici també traspuava certa ironia, si es llegien els títols de les cançons com un relat paral·lel. Es van recuperar de forma lleugerament rearranjada peces com Champagne supernova, D’yer wanna be a spaceman o Listen up, que van posar a prova les goles dels assistents, alhora que s’apostava pel rock atemporal de les recents You know we can’t go back o The mexican. The Masterplan, el disc de cares B del 1995, va deixar els ànims ben amunt per al bis final: Wonderwall, AKA... what a life! i Don’t look back in anger. Gallagher ha portat una vida -quina vida!- d’estrella del rock, però ara prefereix no mirar enrere. Bé, no gaire.