'No dejes rastro (Leave no trace)': un sobri drama 'indie' sobre la possibilitat de la vida als marges

BarcelonaDirecció: Debra Granik. Guió: Debra Granik i Anne Rosellini a partir de la novel·la de Peter Rock. 109 min. Estats Units i Canadà (2018). Amb Thomasin McKenzie, Ben Foster i Jeffery Rifflard. Disponible a Netflix a partir del 5 de juny

Un dels títols amb més bona acollida crítica als Estats Units aquests darrers anys, el tercer llargmetratge de ficció de Debra Granik, s'estrena, com cada cop és més habitual amb el cinema independent, tard i via streaming. La directora de Winter's bone torna a convertir una noia jove (Thomasin McKenzie, vista fa poc a Jojo Rabbit) en el motor narratiu i moral d'un relat sobre vides als marges. Aquí la que duen un veterà de la Guerra de l'Iraq, el Will (Ben Foster), i la seva filla adolescent Tim, establerts de manera clandestina i autosuficient en un parc natural prop de Portland.

Al contrari d'altres pares de ficció que embarquen les seves famílies en projectes de vida fora del sistema, com el Harrison Ford de La costa de Los Mosquitos o el Viggo Mortensen de Capità Fantàstic, al Will no el mou un projecte visionari o ideològic, sinó un instint d'autoprotecció extrem. La primera part de la pel·lícula mostra com el seu estil de vida es regeix per les regles de la supervivència i el camuflatge. “No necessitem que ens rescatin”, reivindica de fet la Tim quan acaben en mans dels serveis socials. Tanmateix, les necessitats de socialització de la filla comencen a distanciar-se de la tendència aïllacionista del pare.

Al situar-se al cantó de la noia i no pas de l'home, Granik es desvia de la fascinació tan present en la cultura nord-americana per l'individualisme llibertari. A la directora li interessa el protagonista masculí més com a persona vulnerable que com a antiheroi, i a través seu explora com l'estrès posttraumàtic dificulta la reintegració a les dinàmiques socials. Sòbria i alhora humanista en el plantejament dramàtic, No dejes rastro opta per un plantejament a primera vista menys cridaner però en el fons més radical que altres films sobre la marginalitat: esbossa la possibilitat d'una vida alternativa vertebrada per les cures i la confiança en l'altri.