“No em plantejo fer un edifici genial, però sí que sigui digne”

Barcelona“La dignitat és ser amo d’un mateix”, afirma l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954). “La dignitat és que un mateix es pugui explicar. És no voler ser una altra cosa del que ets. La presència amable en un context dóna dignitat. No em puc plantejar fer un edifici genial, però sí que sigui digne. Un ha de ser i deixar ser”, afegeix. Aquest afany de donar autoritat a les obres es tradueix en “l’obsessió” que Pinós té per “l’expressió de l’estructura”. “Quan s’expliquen les forces de la natura, la gravetat, els equilibris, i fas un edifici com un arbre, del qual veus l’estructura, la presència i el lligam amb tot, és més fort. Està a la terra i explica com hi està, no és fruit de dibuixos eteris ni són formes amorfes”, diu.

“D’aquí cent anys vull que el més important dels meus edificis sigui l’arquitectura, no qui els ha fet”, subratlla l’arquitecta, mentre mostra el llibre que recull els últims 20 anys de la seva trajectòria. Carme Pinós. Arquitecturas, de Daniela Colafranceschi, i publicat per l’editorial Gustavo Gili, recull una vintena de les obres i projectes més destacats de Pinós: des d’una passarel·la per a vianants a Petrer, al Vinalopó Mitjà, concebuda com un lloc de pas i una plaça pública, fins al monumental CaixaForum de Saragossa, inaugurat el juny del 2014. Entre l’una i l’altra hi ha obres que han mantingut el prestigi internacional que va assolir als anys 80 durant l’etapa en què va treballar amb Enric Miralles: la Torre Cube I i la Torre Cube II, a Guadalajara (Mèxic), i l’edifici dels departaments de la Universitat d’Economia de Viena.

Edificis sofisticats i austers

“L’arquitectura de Pinós, feta de girs inesperats que sembla que responguin a una imaginació que vola massa alt, pot semblar contradictòria amb el seu desig de construir edificis que neixen del terra i que no se n’aparten”, diu l’arquitecte Pedro Azara en un dels textos del llibre. Però l’encaix d’aquestes obres amb l’arquitectura mediterrània -immemorial, anònima i sorgida de les necessitats dels usuaris- potser es troba en el fet que els edificis de Pinós són potents i sofisticats, però, alhora, no hi ha en aquests edificis res de superflu. No estan maquillats perquè siguin icònics ni espectaculars. “No m’he enganxat a un llenguatge, sinó que he respost a un context i a una demanda amb el llenguatge que crec oportú en aquell moment. No imposo el meu”, explica Pinós. Durant un viatge que va fer a Formentera fora de temporada, li va semblar que les cases antigues “parlaven”, mentre que les noves eren “andròmines buides”. En un altre text del llibre, l’arquitecte Josep Quetglas i l’artista i professora Magdalena Jaume qualifiquen l’aquitectura de Pinós de “tribal”: això no vol dir que els seus edificis es recobreixin de “quincalleria ètnica”; vol dir que “no són una expressió personal i una invenció individual, sinó que convoquen la tribu, es reconeixen com una acció col·lectiva”.

“Llegeixo molt assaig per entendre el món. M’interessa entendre el present. Vaig per la vida amb els ulls molt oberts”, afirma Pinós sobre la seva visió de l’ofici, una feina privilegiada perquè la societat els fa “demandes” i ells tenen la responsabilitat de donar-les respostes concretes. “Hem de tenir antenes per pescar arreu el que ens demanen”, diu. “No crec que hi hagi una veritat, sinó que, més aviat, crec que tot és un fluir de coneixements, i a mi em complau formar part d’aquest esdevenir. Aquest és el procés que m’interessa. En el fons, el que més m’atreu és el cant que suposa la vida. I un cant és una nota darrere l’altra”, diu un dels seus textos inclosos al llibre.