No és normal

BarcelonaMalauradament moltes i molts hem patit tocaments, assetjaments o agressions sexuals en aquesta professió. I moltes més que molts. Per tant, a partir d’ara parlaré en femení, tot i que en cap moment vull menystenir els homes que també s’hagin trobat en aquestes situacions. Si escric aquestes paraules ho faig per intentar conscienciar les persones que es puguin trobar en aquestes situacions i no entenguin què està passant fins que ja sigui massa tard i faci mal.

Per mi tot té a veure amb el poder, amb els que en tenen i l’utilitzen per cometre tot tipus d’abusos. Ens han venut que l’art és lliure, és bohemi, trenca convencions, ha de superar límits... Tot s’hi val. Sí, artísticament sí. Però hi ha coses que no, que no s’hi valen si no són consentides. Perquè aquesta professió, com tantes altres, és jeràrquica. Alguns professors t’ho ensenyen fins i tot a l’Institut del Teatre. Jo soc professor, soc director; per tant, puc dir i fer el que vulgui. 

No és normal que un director vulgui assajar una escena a casa seva i de passada et convidi a sopar. I que, mentre assages a casa seva, al sofà, et deixi anar un “Sedueix-me. Sigues sexi”. Que et porti de festa i intenti emborratxar-te, i intenti besar-te. Que insisteixi que et quedis a dormir a casa seva perquè “és molt tard”. Que totes les seves atencions siguin per a tu. Que t’enviï missatges carinyosos, mig poètics, incòmodes i estranys..., quan et dobla l’edat. Tampoc és normal que cada dia que arribes a assajar comenti com vas vestida, bavejant, sobretot quan t’has posat minifaldilla, fins al punt que cada matí abans de vestir-te t’ho hagis de pensar dues vegades. No és normal. Que algú et posi la mà per totes les parts del cos durant els assajos i les funcions sense el teu consentiment, sense avisar-te, aprofitant que el personatge ho pot fer, fins i tot entre bastidors quan estàs a punt d’entrar a escena i no pots ni reaccionar. Que mentre esteu fent una escena junts et toquin el cul o fins i tot et fiquin la mà per dintre les calces quan el públic no ho veu i tu has de continuar actuant com si res no hagués passat, no és normal. No és una brometa que faci riure.

Quan ets més vulnerable

El que sí que és normal és que et bloquegis, que dubtis del teu propi comportament i que no entenguis per què passa. Però, sisplau, no et culpis, parla-ho amb companyes i si pots parla-ho amb l’agressor tan aviat com puguis. Tot i que les respostes més freqüents dels agressors acaben sent “si que ets frígida” o “borde” o “esquerpa” o “antipàtica” o “susceptible” o... I després canviaran de comportament cap a tu perquè ja no sabran com tractar-te, o faran com si no existissis, o de tant en tant faran comentaris impertinents per posar-te en ridícul. Per tant, és normal que tinguis por de dir-l'hi i enfrontar-t’hi.

Podria seguir la llista, i moltes altres la podrien completar, però és molt difícil explicar aquestes coses perquè són íntimes i perquè una mateixa s’ha d’alliberar de la culpa i la vergonya de tantes situacions incòmodes i fins i tot violentes.

Sovint aquestes coses passen a poc a poc, passet a passet. No són tan evidents d’entrada. Aquestes coses acostumen a passar quan comences a treballar, quan ets més vulnerable, quan penses que encara n'has d’aprendre molt, que no vals res i que ho has de demostrar tot. Sovint, envoltada de gent que et doblen l’edat i tenen la seguretat i l’experiència que a tu et falta. I molts ho saben. Però recorda: n'has d’aprendre molt, sí, com tothom, però sí que vals i no has de demostrar res a ningú. I ningú no té dret a fer-te sentir així. 

La precarietat del sector

A tot això no hi ajuda que la nostra és una feina inestable, insegura, difícil d’aconseguir, amb molt poca feina i poques oportunitats. I tinc la sensació que per buscar l’estabilitat i aconseguir una bona posició es creen aquestes dinàmiques d’abusos de poder que sovint s’evidencien amb l’abús sexual. Però per mi sobretot mostra la por i la precarietat del nostre sector.

En qualsevol cas, jo mai jutjaré cap tipus de relació entre persones sempre que siguin consentides i de cor. I els que ens dediquem a les arts crec que hauríem de tenir la sensibilitat suficient per saber en quina posició s’està i quan l’altre està còmode o no. Encara que pugui no dir-ho verbalment.

Sisplau, no tinguis por de preguntar, de parlar, de plorar, de pensar, de cridar o del que sigui abans de normalitzar el que no et fa sentir còmoda.