'No mires arriba': Netflix no se'n surt amb la seva ambiciosa 'Doctor Strangelove' sobre la crisi actual

'No mires arriba'

(3 estrelles)

Direcció: Adam McKay. Guió: Adam McKay i David Sirota. 138 min. Estats Units (2021). Amb Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep i Cate Blanchett. Estrena en cinemes i, a partir del 24 de desembre, disponible a Netflix

Poques figures més habituals en les pel·lícules de ciència-ficció catastròfica que la del científic que, com una Cassandra contemporània, clama contra un perill imminent sense que el món l'escolti. El director Adam McKay actualitza aquest patró narratiu en una superproducció de Netflix farcida d'estrelles i de missatges moralitzadors. Aquí són uns inesperats Leonardo DiCaprio, com a prototip de científic despistat, i Jennifer Lawrence, com a doctoranda d'aspecte cupaire, els qui descobreixen un cometa a punt de xocar contra la terra i intenten que el govern nord-americà, presidit per una Meryl Streep disfressada de Sarah Jessica Parker com a versió femenina de Trump, adopti les mesures necessàries per evitar-ho.

Amb No mires arriba, Adam McKay ha volgut firmar el Doctor Strangelove de la nostra era, una producció grandiosa que funciona com a revers satíric del típic blockbuster de Roland Emmerich sobre un món a punt de petar perquè els seus responsables no saben afrontar els perills que l'amenacen. El film de Stanley Kubrick s'ambientava en plena escalada atòmica de la Guerra Freda; No mires arriba juga amb un escenari d'apocalipsi astral, però es pot llegir en clau d'avís contra la crisi climàtica o la pandèmia. McKay, un dels artífexs de l'anomenada Nova Comèdia Americana, opta des de fa uns anys per uns projectes més ambiciosos, farses polítiques com La gran aposta i Vice que aborden les crisis de la nostra història recent. Aquí pretén desvelar des d'una perspectiva mordaç la inoperància de governants, la frivolitat dels mass media i la sordesa de la societat a l'hora de conscienciar-se davant d'un perill global real. I, com en aquells títols, McKay es creu molt més incisiu del que acaba sent, alhora que considera transgressora una ideologia que aquí qualificaríem de progre. No mires arriba es gaudeix sobretot com un gran festí d'estrelles prou convincents la majoria en papers insospitats.