Carlos Cuevas: “No ha de ser més perillós viure a Montcada i Reixac que a l’avinguda Pearson”

BarcelonaA Carlos Cuevas i Sisó (Montcada i Reixac, 1995) li coincideixen aquests dies l’estrena de la pel·lícula El 47, en què interpreta el paper de Pasqual Maragall, i la tornada als teatres catalans de Jauría, l’obra documental sobre la violació en grup comesa per la Manada. Té 28 anys, l’edat en què alguns s’incorporen al mercat laboral, però ell ja en fa més de 20 que treballa sota els focus. Cuevas ha reconduït la popularitat precoç de Ventdelplà o Merlí en una trajectòria intensa i compromesa. Aquesta conversa la comencem a les perifèries de sempre i l’acabem amb les noves masculinitats.

L’última pel·lícula que has estrenat és El 47, en què interpretes el personatge de Pasqual Maragall. Quin és l’últim record polític que tens de Maragall, si és que en tens cap?

— Probablement, quan va deixar la política i va anunciar que tenia Alzheimer. Soc nascut el 1995, la seva etapa a l’alcaldia no la vaig viure i la de president de la Generalitat sí, però jo era un nen de set o vuit anys.

Que ja treballava...

— Que ja treballava, sí, i cotitzava a la Seguretat Social, he, he... Sincerament, recordo més les imitacions al Polònia que la seva figura política. Després, per interès personal i sobretot ara amb la pel·lícula, he llegit i parlat molt sobre Pasqual Maragall.

És que a la pel·lícula, sense imitar-lo, t’hi assembles. 

— Ja, tio. A mi em va trucar el director, el Marcel Barrena, convençut que m’hi assemblava molt. Que tenia els ulls ametlladets, el nas cap amunt i que ell m’hi veia. Sí que és veritat que amb el bigoti, el cabell enfosquit i unes lents de contacte fosques hi ha una retirada amb el Pasqual Maragall jove. El que vam decidir és no imitar la seva veu. Hauria sigut absurd fer una interpretació massa excèntrica, perquè a més hauria intoxicat el Manolo Vital, que és el protagonista de la història.

Què t’ha dit la família Maragall?

— Estaven molt contents. Els vaig conèixer el dia de l’estrena i estaven emocionats de veure aquest homenatge al seu pare o el seu avi, algú que es va imaginar una Barcelona cosmopolita i oberta al món, aquella classe política que sí que tenia ganes d’embrutar-se les mans i de fer bé les coses.

El 47 explica el segrest d’un autobús per reivindicar l’arribada del transport públic a Torre Baró. Tu ets del poble del costat de Torre Baró, de Montcada i Reixac, i l’última notícia que he llegit de Montcada és que el tren va atropellar una noia de 17 anys en un pas a nivell. Han passat gairebé 50 anys entre una notícia i l’altra, què vol dir això?

— Que els marges i les perifèries estan més oblidats i menys cuidats, sembla que són menys importants que allò que es fa de cara a la galeria, de cara al turista. La perifèria reclama moltes coses, hi viu molta gent, a Montcada i Reixac portem demanant el soterrament de les vies des de fa més de trenta anys, no sé si hi han mort més de 170 persones [182], tots coneixem algú que hi ha tingut un accident. És molt i molt perillós. Jo crec que sí que és comparable amb el que reclamava el Manolo Vital per a Torre Baró. Reclamem una seguretat, uns serveis bàsics, uns drets dignes. No ha de ser més perillós viure a Montcada i Reixac o a Torre Baró que a l’avinguda Pearson, no ha de ser més cansat.

¿A tu t’ha marcat d’alguna manera ser de la perifèria?

— Jo crec que absolutament, és d’on vens, és la classe social a la qual pertanys, la llengua que es parla, els referents musicals. Al meu barri s’escoltava Estopa i la gent no anava de vacances a la Costa Brava. És clar que et configura.

Tu tens 28 anys i ja en fa 20 que treballes. ¿Ets jove o ets gran?

— Soc jove, no? Soc un jove envellit. Un jove cansat, com els futbolistes, que els veus amb 30 i sembla que en tinguin 50, ha, ha...

¿Això ho dius de conya?

— Em vaig haver d’espavilar de molt jovenet. Ets el petit a tot arreu, sempre en contacte amb gent adulta, les converses són obligatòriament més adultes, i creixes i t’espaviles més ràpid. Però ja m’agrada, a mi, això. És una vida singular, però tot s’anivella. Amb 21 anys la diferència era més gran amb els meus companys de generació. Ara estem tots igual, treballant i pagant factures.

Si mires cap endavant, podries estar 50 anys més fent d’actor. Quina és l’última vegada que has pensat “Jo no em jubilaré actuant”?

— Llegia algú que deia que els artistes no es jubilen, els artistes es moren. Crec que sempre tindré ganes de treballar en aquesta professió. Sempre hi haurà un paper en què pugui fer alguna cosa, tingui l’edat que tingui. Em queda molta carretera encara, n’he fet molta –teatre, cine, televisió, en anglès, en castellà, en català– però em fa la sensació que han de venir moltes coses, tinc molta gana. Soc ambiciós, no sento que tingui una ambició tòxica, sé dir que no, sé dir que no per descansar, per cuidar la meva carrera, escollir molt bé els projectes, que la meva carrera em representi artísticament, políticament, que me’n vagi a dormir tranquil, que no me’n vagi al llit pensant per què has fet això, no ho hauries d’haver fet, t’han temptat els diners...

Quina és l’última vegada que has agafat una feina només per diners?

— No, no, no ho fet mai. Només per diners, no. Sempre he tingut estalvis, perquè m’he organitzat bé i m’ha anat molt bé. A vegades he acceptat feines perquè no n’hi havia cap altra. I com deia el Fernando Fernán Gómez: “No m’agrada gaire aquesta pel·lícula, quina fem?” “És que només hi ha aquesta”. “Doncs aquesta”. 

A diferència d’un escriptor, que pot treballar més sol, un actor no pot controlar-ho tot.

— Sí, sí, manem molt poc. Manem zero. No manem ni la presa que es munta, ni la música que es posa sobre les paraules que diem, ni el cartell de la pel·lícula, ni l’actor amb qui treballem. Manem molt poc, per això tinc ganes de manar jo i de dirigir. Som una peça molt petita d’un engranatge molt gran. 

Quina és l’última vegada que has sentit enveja d’un altre actor?

— Apaaa [silenci]. Enveja? M’ho penso, perquè et vull respondre de veritat. Que difícil! La tinc molt ben treballada, l’enveja. M’identifico més amb l’admiració que amb l’enveja. Moltes vegades dius: "Uau, m’encantaria fer això, per què no vaig tenir l’agenda lliure? Per què no vaig optar a aquest personatge? Per què no em van agafar?" Admiro molts companys meus. Som una generació d’actors que som molt amics entre nosaltres, no sé si això ha passat sempre.

Què reclamaves en l’última manifestació en què has participat?

— N’hi ha hagut moltes aquest any, per exemple, contra el turisme massiu a Barcelona. Recordo també haver-me manifestat per la qüestió antiracista, sortir el 8-M, també per la qüestió ecologista, per l’alliberament de Palestina, per exemple. Hi ha moltes causes que ens interpel·len com a generació i penso que hem de seguir al peu del canó. Al Manolo Vital li va tocar reclamar un autobús per al seu barri, a nosaltres ens toquen altres coses. Preguntar-nos quin tipus de model de ciutat volem per a Barcelona. Si volem uns cotxes de Fórmula 1 derrapant pel passeig de Gràcia o volem una ciutat verda on puguem caminar tranquils. 

¿Hi ha hagut algun compromís que hagis expressat públicament i t’hagi portat problemes?

— Sí, sempre. Jo prefereixo tenir una opinió i que hi hagi gent en contra que no no tenir cap opinió. Per mi, no tenir una opinió és un símptoma bastant pobre. Cada vegada que faig una entrevista em cauen pals.

Pensava en l’1 d’Octubre, en què tu vas anar a votar.

— Era una època molt calenta, ens van picar el bec a tots, jo tenia vint anys, per contextualitzar el moment. Però és que no només som actors. A mi el perfil d’actor que diu “Jo només vull que se’m conegui per la meva feina”... Perfecte, però ets ciutadà, veí, tens un altaveu i pots decidir a qui acompanyes.

Els papers que tries també són una decisió política. L’última obra de teatre en què participes és Jauría. Quan et poses en la pell d’un dels membres de la Manada que van violar aquella noia què et passa pel cap?

— Ha sigut molt incòmode. Tots teníem ansietat, al principi. En el primer assaig jo vaig estar molt a prop d’un atac d’ansietat. El Miguel del Arco [el director] ens va dir “Prohibit parlar d’aquests tios com uns monstres, aquests tios són gent normal. Tenen parelles, tenen mares, tenen amics, es dutxen cada dia”. Una de les coses que més incomoda els espectadors és que et venen homes i dones i et diuen “Ostres, és que hi ha moments que feu molta gràcia i que em caieu molt bé”. Un violador pot tenir sentit de l’humor. Si fos tan fàcil identificar-los... Si en desconfiessis des del minut zero ningú aniria amb ells ni a la cantonada.

Com veus els homes, últimament?

— Fatal, està molt difícil i ho parlem amb els meus amics. Cada cop que se separa un amic heterosexual pensem: "No passa res, en dos dies trobaràs una tia estupenda", perquè n’hi ha milions, de ties estupendes. En canvi, quan se separa una noia hetero, tots fem: "Quin drama el que et trobaràs, el tòxic, el narcisista, el maltractador", o sigui, el pati està fatal. Hem de fer molta feina, xerrant molt entre nosaltres, escoltant molt, anant a teràpia qui s’ho pugui permetre. El panorama està fatal.

Quina és l’última vegada que t’has emprenyat perquè et parlaven més del teu físic que de la teva feina?

— Ah, hi va haver una època que em va passar molt, fins que vaig entendre que ja us ho fotreu, que cadascú parli del que vulgui, que jo faré la meva feina. Sí, estic molt tranquil i molt en pau ara mateix amb això. Crec que també he triat de manera molt conscient els personatges que he fet els últims anys per despistar aquest relat.

Quin relat?

— Doncs que a vegades s’ha parlat per igual del meu físic que de la meva feina. El meu cos, el meu físic, no ha de ser objecte de debat. He fet sèries juvenils, sèries adolescents en què els personatges tenen descobriments sexuals, escenes amb poca roba. Jo no he escollit el meu físic, el que sí que escullo és la meva feina. Però ens anem fent grans, també, i faig altres personatges, crec que he triat molt bé perquè el focus estigui en un altre lloc. Portar anys en aquesta professió també significa que no pots controlar el que diguin de tu, i menys a les xarxes socials. Un dia vaig sentir que Twitter és com les pintades dels lavabos. Hi dono aquest valor: un tuit em sembla una pintada en un lavabo d’una estació.

Quina és l’última cançó a què estàs enganxat?

— Apa, m’ho poses molt fàcil: estic escoltant en bucle El borde del mundo, que és la cançó de la Valeria Castro de la pel·li El 47. Em sembla preciosa, avui m’he dutxat amb aquesta cançó.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Acabaré convidant-te perquè vinguis a veure Jauría, perquè crec que és un espectacle que et pot agradar i que et pot interessar com a home i com a periodista. Em fa molta il·lusió tornar amb aquest espectacle i sentir que la nostra feina, més enllà de ser una cosa estètica, també té aquest component social, polític i que pot canviar la mirada que molta gent té sobre el món.