Pep Anton Muñoz: “No m'hauria passat pel cap que un dia em podria casar amb un home”

Pep Anton Muñoz (Barcelona, 1956) va construir durant 10 anys el personatge televisiu de ficció més popular de Catalunya: el Peris d’El cor de la ciutat. Des del 2021 està oficialment jubilat i només treballa en allò que li ve de gust, com ara a la pel·lícula El rei Peret, que TV3 estrena aquest dimecres que ve. El seu camí, a la vida, era un altre: treballava en un banc i tenia nòvia. Ara porta 35 anys vivint amb el Julià, la seva parella. Quan es va aprovar el matrimoni homosexual, van decidir casar-se en una cerimònia íntima, però es van equivocar de dia.

Quina és l’última vegada que t’han dit José Antonio?

— Ui, si no és per una cosa oficial, fa molt temps. És el que posa al meu DNI. Col·loquialment, m’ho deia la meva àvia, i a vegades, el José Antonio venia seguit d’una cleca. La mare i tota la família em deien Jose.

I tu, hi ha un dia que decideixes dir-te Pep Anton?

— És que, a veure, jo vinc del sector de la banca i allà em deien Papitu, perquè vaig començar amb 14 anys de grum, de botones. Papitu amunt, Papitu avall. Treballava al que va ser el Deutsche Bank, que en aquell moment era el Banco Comercial Transátlantico. Ara és un edifici d’apartaments caríssim, a passeig de Gràcia amb Diagonal. Quan vaig entrar a l’Institut del Teatre o amb les primeres coses que vaig fer de professional, jo era el Pep Muñoz. Però hi havia el Pep Munné, i amb Pep Munné i Pep Muñoz sovint ens confonien. Un dia el Pep, amb qui hi havia molt bon rotllo, em va agafar i em va dir: “T’ho hauràs de pensar una mica, això del nom. Busca alguna manera que ens diferenciïn”. I llavors va ser quan vaig adoptar el Pep Anton.

I quina és l’última vegada que algú pel carrer t’ha dit Peris?

— No sé si va ser abans-d’ahir...

Però si fa 15 anys que es va acabar El cor de la ciutat.

— És igual. Peris, Peris, Peris. De tant en tant em trobo algú que em diu: “Vostè és el Pep Anton Muñoz”. I jo els abraço i els hi agraeixo molt. El 95% de la gent que m’atura pel carrer em diuen Peris. 

És el personatge de ficció més popular de Catalunya.

— Això no ho sé, però sí que és cert que la gent en guarda un record bonic i agradable. El Peris és omnipresent. Primer em feia molta gràcia, després vaig començar a avorrir-lo i ara ja està, l’he adoptat com una cosa meva. El Peris m’ha aportat moltes satisfaccions, moltíssimes. La part no tan bona és que a nivell de feina el Peris ha sigut l’excusa per no poder accedir a determinats papers. 

El cor de la ciutat va durar 10 temporades, del 2000 al 2009. L’últim dia vas pensar: “De la manera que ho he petat amb el Peris, ara em plouran les ofertes”?

— A estones, sí, però no del tot. Perquè ja portàvem uns quants anys en aquesta professió i perquè ja havia viscut amb altres actors o actrius que després d’una feina exitosa i celebrada, de cop i volta, no plou ni aigua. Que és el que em va passar a mi. Després del Peris, vaig estar dos anys de sequera total i absoluta. Cap feina, zero. Sí, vaig fer de tertulià al programa Divendres, de l’Espartac Peran i el Xavi Coral, parlant de la nova sèrie de TV3, de La Riera, com a persona experimentada en culebrons. És l’únic vincle amb la professió que vaig tenir. Dos anys. Un daltabaix. I això és un cop per al teu amor propi i et fa pensar si ja s’ha acabat tot realment. Afortunadament, al cap de dos anys va passar el tren de Madrid. Jo no he anat mai a buscar feina a Madrid. M’hi vaig estrenar amb 52 o 53 anys amb la sèrie Gran Hotel.

O sigui, Madrid et salva?

— No només em salva, sinó que em celebra i em torna la confiança en mi mateix. És ben cert que jo tinc una altra faceta, que és el doblatge, i aquí sempre he anat tirant.

Quin és l’últim tret del Peris, que tu encara conserves 15 anys després?

— He, he... jo diria que aquesta barreja de bonhomia, que tenia ell, i aquesta mena de brots de mala llet i de mecagontot que fotia. Crec que el Pep Anton això encara ho arrossega del Peris. Potser és una cosa que ja era meva i la vaig aportar al personatge.

Anem a la teva última feina: El rei Peret, aquesta pel·lícula per a televisió on el Pep Anton Muñoz és el Peret de gran. T’he vist amb perruquí i he dit: “Calla, no sé si li haurà agradat i l’incorporarà a la seva vida”.

— Ha ha ha, no, no, no. Amb perruquí, no. Estic molt bé així, calbet, amb quatre pèls al cap, m’agrada, cap problema.

Quin Peret has descobert en aquesta última pel·lícula teva?

— És que jo tota la informació que tenia del Peret era molt externa. Els concerts que feia, el festival d’Eurovisió, que si estava embolicat amb no sé qui, que si era un faldiller, aquestes històries. Però no vaig veure quin gran artista era fins que no va ser gran. A la pel·lícula, el Peret que he treballat és el més humà, el més contradictori, el més desconegut, el més feble, el Peret que es fa pastor de l’Església Evangèlica perquè ha tingut una visió i es dedica en cos i ànima a predicar la paraula de Déu i a dilapidar tota la seva fortuna. Tothom li demanava calés: la mateixa Església, els fidels, i ell, a cop de talonari, ajudava tothom i es va arruïnar. Tot això li va ocasionar grans problemes amb la família i amb la seva dona, la Santa, que era una santa.

Tu, quins últims records conserves dels teus pares?

— Tots bons. Els vaig perdre amb bastanta diferència d’edat. El pare va morir molt jove, amb 63 anys. D’ell recordo la seva entrega, la seva capacitat de treball, les seves hores extres, les seves absències. Ni tan sols el diumenge, a vegades, el podíem veure. Érem quatre germans, família nombrosa, i només treballava ell. A les indústries gràfiques. Va començar molt jovenet i va acabar sent cap de taller. Notar com t’estimava el pare, aquelles abraçades... Era un home molt corpulent, però les abraçades eren molt escasses. Jo vaig trobar a faltar molt la figura del meu pare. La meva mare ho suplia amb escreix, jo diria que fins i tot amb massa escreix. És el repartiment de papers que hi havia abans. Quan vaig començar a entendre tot el que el meu pare havia lluitat per nosaltres, se’ns en va anar. I això és una pena que porto a dins. La mare era un cul de mal seient, acostumada a fer-ho tot, absolutament tot. Tenia una dèria: “Jo no em compraré mai ni diners ni abrics de pell. A mi el que m’agrada és canviar de pis”, deia. Quan venies del col·legi i arribaves a casa, el primer que pensaves era: “Per favor que no estigui mirant La Vanguardia”. I ja veies que mirava els anuncis de pisos, amb les rodones fetes, les marques. Fins que em vaig emancipar, vaig viure al carrer del Caire, al carrer Mallorca, al carrer Lepant i al carrer Verdi. Aquest va ser el primer pis de compra i ja es va parar la recerca de pisos. Llavors, va començar amb les casetes a fora: primer al Penedès, després Maçanet de la Selva, Cunit i la darrera, a Olesa de Montserrat.

Amb un parell de detalls, quin retrat tan bonic dels pares...

— I, sobretot, ens estimaven molt. La mare va tenir un daltabaix, que va ser la mort del meu pare, però el gran daltabaix va ser tres anys després, quan va morir el meu germà petit d’un accident de trànsit. Tenia 20 anys, el meu germà. I això la va portar als inferns. Va agafar una gran depressió, que ja no es va treure mai més. Vam procurar fer-li el mateix costat que ella ens havia fet sempre a nosaltres. Jo no em puc imaginar el que ha de ser per a una mare o per a un pare perdre un fill i, a més, en unes circumstàncies tràgiques i inesperades. Però se’n va anar sortint.

M’imagino que l’última cosa que et devies pensar és que naixent el 1956, en ple franquisme, un dia et podries casar amb un home.

— En absolut, no m'hauria passat pel cap. Jo recordo el meu despertar a l'homosexualitat, el dia que vaig tenir el meu primer noviet tenia 18 anys. 1974, Franco viu. Jo ballava en una colla de sardanes amb uns valors familiars, morals, superestrictes. Me’n recordo que quan anàvem a ballar a la catedral, entre sardana i sardana, l’Àlex i jo ens n’anàvem a la plaça de Sant Felip Neri, a amagar-nos en un racó, a fer-nos un petó, a agafar-nos de les mans, a dir-nos que ens estimàvem i tornàvem a baixar quan ja sentíem el flabiol que anunciava la següent sardana, aquí no ha pasado nada. A casa, ho vaig dir de seguida, perquè estàvem acostumats a dir-nos les coses. 

I bé, la reacció a casa?

— Molt bé. El meu pare em va dir: “Sí, jo també a la teva edat ens havíem fet alguna palleta, però ja et passarà, no t’amoïnis”. Jo sortia amb una noia i vaig haver de donar-li explicacions, a ella i als seus pares. Jo era dels que havia pujat a casa seva a demanar permís als pares per sortir amb ella. La meva mare va dir: “Rei, no t’amoïnis, que aquí a casa t’estimarem igual”. Va passar el mateix quan em vaig fer actor. Treballant en un banc, amb un sou estupend, tenint les tardes lliures, i ho deixo pel teatre. “Aquí sempre tindràs un plat a taula”, em va dir la mare.

No haver seguit el camí que tenies marcat, deixar el banc, deixar la nòvia, i triar tu quina vida volies és un dels orgulls que tens ara?

— Sí, sí. Quins collons! Quins collons! Perquè res no m’era favorable. Al banc també ho vaig dir, immediatament. Ho van assumir perfectament, encara conservo amistats del banc. Crec que van celebrar que jo tingués aquell punt d’honestedat. I quan vaig entrar a l’Institut del Teatre, allà vaig trobar el meu corral. Em vaig sentir perfectament comprès. Era com haver travessat un desert i trobar-me, de cop i volta, amb un oasi. I allà també em vaig formar en consciència social, en consciència política i vaig conèixer gent molt important que em va obrir els ulls, em va obrir el camí i em va ensenyar a anar per la vida.

Has dit consciència política. Aquest diumenge hi ha eleccions: ja tens el vot decidit o ho faràs a última hora?

— És un drama. No sé cap on girar-me, t’ho dic molt sincerament. Veig foscor per tot arreu. Coses amagades per tot arreu, pensaments i paraules gastades, que ja les he escoltat altres vegades, sempre hi ha excuses. Llavors és molt, molt, molt difícil.

Podria ser que no anessis a votar?

— No, sí que aniré a votar. Estic molt decebut. He viscut la política d’una altra manera i ara veig que això és un teatre en el pitjor sentit de la paraula. 

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— Doncs mira, aprendre a estimar-me més i a mirar una miqueta més per mi. Estic molt bé, fa 35 anys que convisc amb la mateixa persona, ens vam casar just després d’El cor de la ciutat. Jo li vaig dir al Julià: esperem que s’acabi El cor, perquè si no això serà... El Semana, el Lecturas, el Teletodo, no no. Esperem que baixi el suflé.

Vau esperar que s’acabés El cor de la ciutat per casar-vos de manera discreta.

— Tan discret, que només érem els nòvios i els testimonis. Tinc un record molt bo d’aquella cerimònia. Primer, ens vam equivocar de dia, perquè era el dia 12 a les 11 i vam anar-hi el dia 11 a les 12. Tots guarnits, entrem: “Hola, venim a casar-nos”. “És estrany, perquè avui la jutgessa no hi és”, ens va dir la funcionària. Ho va mirar i va veure que era l’endemà. “I ara què fem?”. Ens va veure tan atabalats, que va dir: “La jutgessa és molt bona persona i viu aquí al costat. Vaig a dir-l'hi, a veure què passa”. I al cap de 20 minuts, va aparèixer la funcionària amb la jutgessa. Ens va casar i ens va fer un panegíric tan preciós, que crec que no he plorat tant ni tan a gust en ma vida. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— No, no els he seguit.

Les últimes paraules són teves. Acaba l’entrevista com vulguis.

— Sé que les meves paraules a les teves mans seran les meves paraules.