Jordi Labanda: "No he enviat mai un 'whatsapp', ara ja és una actitud política"
Il·lustrador
BarcelonaQuan vaig veure que el cartell de la Copa Amèrica de vela a Barcelona era obra de Jordi Labanda (Mercedes, Uruguai, 1968) em van venir al cap aquells anys, a principis de segle, en què les seves il·lustracions d’un món glamurós i frívol te les podies trobar en una llibreta, en una etiqueta d’aigua, en un pany de paret o a les millors revistes de moda i disseny de tot el món. Uns anys bojos, diu ell, una època salvatge en què es va convertir en l’il·lustrador més admirat, contractat, plagiat i també, esclar, criticat. Ell, lluny del soroll –sense WhatsApp ni smartphone–, ha bastit una sòlida carrera artística de més de trenta anys.
Quan ha estat l’última vegada que has anat a la ciutat de l’Uruguai on vas néixer?
— Mai? No hi he anat mai, no. És un tema que tinc molt pendent. Es diu Mercedes. El meu pare hi va sovint i jo hi aniré cent per cent, però encara no s’ha donat.
Quins últims records conserves dels tres anys que vas viure a l’Uruguai?
— Uf, són flaixos. La casa on vivia, el gos que teníem, les rajoles de la cuina...
Tu ets de l’any 1968, arribes aquí el 1971, els últims anys de la dictadura.
— Sí, això és una cosa que he intel·lectualitzat més tard. Trobo que el Jordi de tres anys, que venia d’un paradís bastant technicolor, com era l’Uruguai dels anys 60 i 70, té un contrast amb un país que està encara en plena dictadura. Em semblava una cosa molt grisa, veia la gent trista, preocupada. Suposo que això, d’alguna manera, em va influenciar a voler transmetre l’escapisme i el color que té la meva obra. L’Uruguai d’abans de la dictadura era rotllo vida americana, molt fabulosa.
Per què et dius Jordi?
— Jo em dic Jorge, però quan vaig arribar aquí, a classe hi havia un altre Jorge i em va quedar Jordi. La meva mare és de Barcelona i el meu pare de Bilbao. Ells van anar a viure allà amb els seus pares. Van emigrar, uns des del País Basc i els altres des de Catalunya, es van conèixer i es van casar allà.
Tu tens tres llocs al món, que són Barcelona, Formentera i Nova York. Quin d’aquests llocs t’agradaria per als últims anys de la teva vida?
— Formentera. Nova York seria l’últim per anar-hi els últims anys de la vida. És una ciutat fascinant, però molt agressiva i massa capitalista. Tot funciona al voltant del que tens. Està bé per anar-hi de visita, viure-hi una època, agafar idees...
I Barcelona?
— És que Barcelona també cada vegada s’està posant més intensa. A mi, que visc a Ciutat Vella, m’ho posa complicat.
Quan ha estat l’última vegada que has pensat anar-te’n de Ciutat Vella, encara que hi hagis viscut gairebé tota la vida?
— Cada dia? Cada dia no, però hi penso sovint. Visc al carrer Portaferrissa i només arribar a casa meva ja és un repte. O travessar Petritxol per anar a fer un cafè al Gòtic. És molt fort que hagis d’estar esquivant grups de gent, turistes...
Completa la frase: “Últimament...”
— Ostres... Últimament, estic treballant massa.
I, en canvi, hi va haver uns anys que veia la teva obra a tot arreu: a les etiquetes d’ampolles d’aigua, llibretes, carpetes, cotxes... i últimament no tinc aquesta mateixa sensació. ¿Ha sigut una decisió teva o del mercat?
— Una mica les dues coses. Jo vaig viure una època molt salvatge d’exposició pública, sobretot quan van sortir totes les col·leccions de papereria de Miquelrius. Allò, d’una banda, m’agradava, però de l’altra, no tant. No m’agrada gaire ser públic i en aquella època rebia molta atenció. Potser d’una manera orgànica vas deixant d’agafar encàrrecs que siguin tan exposats i fas coses més tranquil·les, més privades. Sí, hi va haver uns anys molt bojos.
Però potser a tu no et coneixien pel carrer...
— Deunidó, feia moltíssimes entrevistes. Però també és bonic que algú et pari pel carrer per fer-se una foto o demani un autògraf a un il·lustrador. Era una cosa que no passava.
L’última feina que t’he vist, més enllà que publiquis al Magazine de La Vanguardia des de fa 25 anys, és el cartell de la Copa Amèrica de vela. ¿Per fer el cartell de la Copa Amèrica has d’estar a favor que es faci la Copa Amèrica a Barcelona?
— Saps què passa, Albert? Soc un artista comercial, treballo per encàrrec, i si hagués d’analitzar la idoneïtat de cada encàrrec, potser no faria res, perquè tot forma part del comerç. Quan m’ho van proposar, em va semblar molt interessant que la Copa Amèrica es fes a Barcelona.
Però encara que diguis que no analitzes la idoneïtat dels projectes, deus haver dit que no a coses.
— Sí, però quan dic que no acostuma a ser més en funció del pressupost. Aviam, és que tampoc ve Hitler i t’encarrega no sé què. Al final, tot és comercial. Ara acabo d’entregar una feina per a L’Oréal, demà n’he de fer una altra per a una altra marca, la meva vida funciona així i tot entra a dins d’un cert mercat.
Aquests anys salvatges de Jordi Labanda eren a finals dels anys 90 i tota la primera dècada dels 2000. Fins que arriba la crisi, semblava que tot anés bé. Quan ha estat l’última vegada que has pensat que els teus dibuixos ja no quadren amb el món d’ara?
— Mai, perquè els meus dibuixos fan somiar molta gent. Cada dia rebo missatges que m’ho diuen. La gent necessita somiar. A més crisi, més necessitat de somiar. I crec que la meva obra té aquest component, el que et deia abans del Jordi petit intentant evadir-se de la realitat.
Quan una persona té un èxit tan intens com el teu durant uns anys, ¿notes que després hi ha gent que t’abandona?
— Per tenir èxit?
Sí.
— Això sempre passa, em passa a mi també amb un grup de música que m’agrada i quan es fa mainstream, ja no m’agrada tant. Mira, la Madonna va dir una frase molt intel·ligent: es parla molt de com la fama et canvia, però del que no es parla és de com la teva fama canvia la gent del teu voltant. Això no és unilateral. També la gent projecta molts cops les seves inseguretats en la teva popularitat. Tu ho deus haver notat més que jo. La fama genera un camp magnètic que afecta tot el que tens al voltant.
Quina ha estat l’última escena que has contemplat i t’ha inspirat per a un dibuix?
— Vaig tornar a veure Vértigo, que és una de les meves pel·lícules preferides, i hi ha una escena en què Kim Novak entra a comprar flors, mentre l’espia James Stewart. Mira que l’he vist mil cops, però em meravella.
¿T’inspiren més escenes de pel·lícules que escenes del carrer?
— De tot, perquè la meva feina es nodreix molt de la moda i el món clàssic dels anys 50 i 60, però també hi ha molt carrer, molta modernitat. Crec que també és el secret del meu èxit: ajuntar aquests dos mons, el classicisme de l’època daurada de Hollywood i les tendències del moment.
Parlem de com vesteixen els futbolistes.
— Fatal. I a més és una cosa que m’emprenya molt, perquè tenen molta influència social. És gent bastant hortera i aquesta horteritat té molta difusió. Amb els texans estripats, però de marca, bling-bling, tatuatges i coses. I les dones dels futbolistes, tres quarts del mateix. És gent que té molt de poder. No soc gens fan del futbol, a més. Ara hem de parlar d’això?
És que l’última imatge que he vist de Lamine Yamal, arribant a l’aeroport del Prat diumenge passat, ja era amb el kit complet de futbolista: gorra, ulleres negres i uns cascos gegants a les orelles.
— És un codi, és el look futbolista. Si ets un nen i comences a tocar pasta, és normal que et vulguis comprar un xandall de Dolce & Gabbana amb diamants, jo què sé.
Tu, quin és l’últim caprici que t’has permès?
— Jo, encara que no ho sembli, soc molt poc consumista. Em compro bastant poques coses. Molts llibres, sí, però faig servir roba de fa molts anys.
¿No t’assembles als teus personatges?
— No, és que no soc consumista. Trobo que el consumisme fa molta mandra.
¿Els polítics vesteixen millor que els futbolistes?
— A veure, pitjor que un futbolista no vesteix ningú. Els polítics podrien vestir millor. El Pedro Sánchez té perxa i vesteix bastant bé, es nota que deu tenir estilistes al seu voltant, però no és el més comú.
Què és el millor que t’ha passat en les últimes 24 hores?
— Ha, ha, ha. Doncs mira, ahir a la nit vaig quedar amb l’Albert Serra i la Milena Busquets per celebrar la Concha d’Or que li van donar a l’Albert a Sant Sebastià. I ens ho vam passar molt bé. He dormit poc, la veritat.
¿Has vist Tardes de soledad, l’última pel·lícula d’Albert Serra?
— Sí, vaig anar al festival, per això també ho volíem celebrar. Em va commocionar la pel·lícula, em va afectar molt. És una obra d’art, no és un documental. És impossible veure allò i que no t’emocioni d’alguna manera. Trobo que, com totes les bones obres d’art, et posa deures. La meva teoria és que, si ets taurí, la pel·li et pot entusiasmar, perquè és molt picassiana; i si ets antitaurí, com és el meu cas, encara et tornes més antitaurí, perquè és impossible veure allò i no sentir que és un despropòsit. A mi m’agradaria que la gent l’anés a veure abans de criticar-la. L’Albert és un geni. Ahir al sopar estàvem parlant de quants genis coneixem. "Et conec a tu i conec el Ferran Adrià", vaig dir. Són dos genis.
Amb el Ferran Adrià sou veïns, a més.
— Sí, vam comprar el nostre espai gairebé al mateix temps, però sense coneixe’ns. Tant ell com jo som molt privats, ens tenim molt respecte i molt carinyo.
Tu has aconseguit que no sapiguem res de la teva vida.
— Per què? Jo crec que la meva feina ja parla per mi. De fet, no m’entusiasma que em facin entrevistes.
¿La teva vida s’assembla a aquesta vida que dibuixes?
— De vegades. Ahir a la nit, per exemple, ha! ha! Però si portés la vida dels personatges de les meves il·lustracions, no tindria temps per treballar. A més, jo continuo treballant a mà, amb els pinzells, les pintures, i això vol temps i concentració.
Últimament has trobat un altre filó, que és el món de les xarxes socials. Retrates com les xarxes han impactat en els teus personatges.
— Sí, és que és un tema que m’interessa molt. Com la tecnologia, i en concret les xarxes, ens estan afectant.
L’última vegada vaig veure que anaves amb un Nokia.
— Sí, encara hi vaig. Mai he tingut un smartphone, mai he enviat un whatsapp, mai.
Per què?
— Doncs, perquè no em ve de gust. Em fa molta mandra i ara és gairebé una actitud política. No ho vull. Partint de la base que tots estem al sistema, que tots estem al Matrix de quatre potes, podria ser com una petita rebel·lió contra aquest estar sempre disponible 100%. També m’ajuda amb allò que dèiem abans de ser un personatge més privat.
¿Privat vol dir solitari?
— També, sí. Soc una persona bastant social, però necessito la soledat per crear, per regenerar.
Quan ha estat l’última vegada que has dit "T’estimo"?
— Ostres, ara fa un temps.
Què t’emprenya més: que et critiquin o que et plagiïn?
— Home, que em critiquin. El plagi, al final, és un símptoma, la crítica fa més mal. Amb el plagi, hi he après a conviure. Al començament m’emprenyava molt, ara ja no.
Aquella pintada, “Odio Jordi Labanda”, on era?
— Ah, sí, pel port, no? Que algú agafi un esprai per escriure això em va semblar molt warholià. Ho vaig anar a veure i em vaig fer una foto al davant.
Quina és l’última cançó a què t'has enganxat?
— Doncs, mira, Regret, de New Order. L’escolto molt.
Acabem, les últimes paraules són teves.
— Gràcies per venir, m’ha fet molta il·lusió aquesta entrevista.
Jordi Labanda viu i treballa en un principal del carrer Portaferrissa de Barcelona, paret per paret amb el pis de Ferran Adrià. M’obre la porta amb ressaca d’una nit moguda i amb mitjons. Només es calçarà unes vambes quan Manolo García li demana de fer unes fotos al pati selvàtic de l’edifici.
Em costa recordar un espai tan atapeït com els 20 metres quadrats del seu estudi, plens d’il·lustracions, llibres de fotografia oberts, imatges impreses enganxades a la paret, treballs a mig fer, pinzells, pintures, pesos a terra per si en algun moment vol fer exercici i un ordinador portàtil amb un adhesiu dels voluntaris de Barcelona 92: “Jo ja hi participo”. Ell també va ser voluntari dels Jocs Olímpics. L’any següent, el 1993, va començar la seva història professional.