Chanel: “No soc gens diva, vinc d’un poble, vinc de la disciplina”

Ara fa dos anys justos que Chanel Terrero (Cuba, 1991) va guanyar el Benidorm Fest amb la cançó SloMo, superant altres favorites com Rigoberta Bandini o les Tanxugueiras. Mesos després va callar boques amb el seu tercer lloc al festival d’Eurovisió. Els punts que va aconseguir aquell dia –459– ara els porta tatuats al seu peu dret. Va arribar a Olesa de Montserrat quan només tenia quatre anys i en va marxar als setze, per ser artista a Madrid, cantant i ballant a molts musicals o actuant en sèries de televisió. Ara acaba de publicar ¡Agua!, el seu primer disc.

Aquest dilluns farà dos anys que vas guanyar el Benidorm Fest. Si haguessis de posar un titular d’aquests dos últims anys de la teva vida, quin seria?

— Han sigut dos anys d’aprenentatge, concert aquí, concert allà. Sí, moltes coses, molt crazy tot. I ara, el nou disc és la meva millor versió.

Ara et demano un titular dels 32 primers i últims anys de la teva vida. Com explicaries qui ets?

— Com m’explicaria? Doncs, una vida de guerrera. Sento que he vingut al món amb armes. Amb armadura i armes, rotllo: “Què és el següent? Va, anem-hi”. Però dins d’aquesta armadura hi ha una nena que ho està celebrant tot.

L’última cançó del disc que acabes de publicar, i que li dona nom, es titula Agua. És una balada en la qual expliques coses teves que potser no surten en entrevistes. En un moment de la lletra, dius que ets “rara como la lluvia en agosto”.

— Què és ser normal? Celebro que soc rara, igual que tu i que el teu equip. El que sí que és veritat és que els grisos em costen molt.

A la lletra d’aquesta última cançó ho dius: “O cascada de agua”...

— “O mar en calma”. Total. Estic treballant els grisos, també t’ho diré. M’ha anat molt bé en blanc i negre, però em sembla que amb els grisos seria tot més tranquil·let.

Tu vens amb quatre anys de Cuba cap aquí. Quin és l’últim record que tens d’allà, d’abans de marxar?

— Un record molt bonic és el d’anar amb els meus cosins a la platja. Però de petita anava molt de vacances a Cuba, o sigui que no sé si aquest record és d’abans o després de venir cap aquí.

Va ser un trauma per tu deixar Cuba o, en aquella edat, ni te’n vas adonar?

— De manera conscient, no. Però suposo que alguna cosa a dins meu... Al final t’estan traient de la teva illa. Per això dic que soc una guerrera, perquè des del principi em trobo en un lloc que no conec, que resulta molt diferent i en el qual se’m presenten moltes oportunitats.

Què és Olesa de Montserrat per a tu?

— Home, és casa. Olesa seria la llar i Madrid, la casa. Soc una barreja de Cuba, de Catalunya, de Madrid, de moltes vivències que m’han acabat fent d’aquesta manera tan riallera i tan guerrera. Veus? Ja estem parlant de blancs i negres. Soc una noia amb molta il·lusió, molt treballadora, amb molt d’amor per donar, amb molta llum, però al mateix temps també amb molt d’amor per rebre. Soc molt esponja, m’agrada molt aprendre.

Quants anys tenies l’última vegada que vas viure a Catalunya?

— Setze, amb setze me’n vaig anar a Madrid.

Penso que parles un català molt bo per no haver nascut aquí i haver marxat molt d’hora. I no devia ser la llengua materna de casa teva.

— Sí que ho era. Parlàvem català i castellà. Si tu no practiques, les coses se te’n van. Quan vinc cap aquí, em costa dos dies per tornar a tenir un discurs fluid en català. Llavors ja està. Jo compto en català, els mesos els faig en català, perquè és la manera com ho vaig aprendre al col·le.

Tens comptades quantes entrevistes has fet aquestes últimes setmanes?

— No, en porto moltes, millor no saber-ho.

Hi ha un moment que cansa, les mateixes preguntes i les mateixes respostes?

— Depèn de la intenció. Sempre dic que darrere d’un entrevistador i d’una artista, no hi ha déus, sinó que hi ha persones que t’estan preguntant, que tenen un dia dolent o un dia bo, que volen saber coses o personalment o per al mitjà pel qual treballen. Sempre faig l’exercici d’intentar tenir una conversa.

Digue’m una pregunta que et cansi.

— És que depèn de la intenció... Jo ara mateix estic fent promoció del disc i si em preguntes: “Que malament que ho vas passar al Benidorm Fest amb el hate i tot allò, oi?”. És com: “Per què em preguntes això, si ja n’he parlat molt, fa dos anys. Estic aquí amb el disc, què vols, quin titular vols?”. Aquesta pregunta em cansa, per exemple. Perquè és com negativa.

Últimament, i en el teu cas em passa, noto que es parla molt del hate i dels insults i penso que la teva és una història d’èxit, amb molta gent que et segueix i que t’estima.

— Ja, no ho sé, la veritat, suposo que és perquè les xafarderies enganxen, però a mi m’agrada més mirar cap endavant.

És com si plorar vengués més, amb artistes que construeixen la seva identitat a partir de tot el que han resistit.

— No està malament plorar, eh? Compte amb això. Està molt bé desfogar-se i estar connectat amb els teus sentiments. El que no està bé és rebolcar-s’hi. 

Quina és l’última vegada que has plorat?

— Va ser un dia lliure que vaig tenir, un diumenge de fa una mica més d’una setmana. Quan estic d’entrevistes, escullo energia, alegria, estar positiva i aquest dia lliure sentia que necessitava treure coses i no sabia com. Em vaig posar una pel·lícula per plorar, La la land, i vaig plorar moltíssim. Preciosa.

T’han passat coses molt bèsties: SloMo té 90 milions de reproduccions, però fas el Clavaíto i ja en té més, i ara treus el disc ¡Agua! i he vist que era número 1.

— Sí, número u de vendes de disc i de vinil. És molt boig. I per això celebro les coses. Les dolentes les visc de portes cap endins, però les coses bones s’han de celebrar i me n’estan passant moltes. 

Quin és el caprici que t’has permès amb els calers que puguis haver guanyat durant aquests dos últims anys?

— Molt bé, ha sigut aquest Cap d’Any. Vaig viatjar a les illes Filipines, amb la meva millor amiga, i tornant vaig anar en primera classe. Ella es va quedar allà, perquè la seva família és filipina, i jo al tornar anava sola en primera. En aquell moment estava a punt de sortir el disc, i vaig fer un vídeo escoltant les cançons allà, a l’avió, i els comentaris van ser tipus: “¿Quién te habrá dado eso?” “¿A quién...?”. I jo pensava: “Si sabessis que m’ho he pagat de la meva butxaca”. Mai havia anat en primera.

A partir d’ara, una estrella de la música haurà de viatjar en primera.

— Jo què sé, que jo soc molt humil. Va ser un caprici.

Deu ser curiós el contrast entre la reina, la diva i el dia a dia.

— Un personatge. Tota la diva que veus a l’escenari soc jo en versió diva. Però jo, quan estic cara a cara, no soc gens diva. Al contrari. Vinc de la disciplina, vinc d’un cos de ball, vinc d’un poble on tothom es coneix, vinc de l’equip, m’agrada molt treballar en equip. Això sí, soc bastant líder.

T’agrada més manar que no pas que et manin?

— Sí, què vols que et digui.

Quina és l’última vegada que has entrat a Twitter?

— No tinc Twitter, me l’he esborrat. No m’agrada gens. Gens ni mica. Fa mesos que em vaig desinstal·lar l’aplicació del meu telèfon. No em fa bé com a ésser humà. Hi ha molt pocs comentaris constructius, són tots destructius. Les persones que em donen amor ja em contacten per altres vies. 

Quina és l’última vegada que has anat al notari?

— Al notari? Per què s’hi va, al notari?

No ho sé, per fer testament, si et compres una casa...

— No hi he anat mai, al notari.

Mai t’has comprat una casa?

— No, estic invertint en la meva carrera.

A l’última entrevista que et vaig fer, a la ràdio, no sé com, però et vaig acabar remenant el bolso en directe.

— El tinc allà, si vols te’l porto. És més gran que el d’aquell dia. El mòbil no el toquis. I l’altre, tampoc, que en tinc dos, el personal i el professional. La resta, tot teu. [Va traient els objectes] Unes ulleres de sol, el DNI, la targeta de crèdit, efectiu no en porto mai, un desodorant, molts encenedors...

Això vol dir que fumes?

— Sí. De vapejador també en porto. Això és un pintallavis. Vols que te’n posi? Treu això gran. Saps què és? És perfum de rosella. A la cançó Clavaíto dic: “Paseo por la calle sola, mismo perfume amapola”. Sempre porto aquest perfum a sobre. És la meva olor des dels setze anys. A veure què més... Un paraigua. Un tampó, treu-lo, també. I això m’ho han donat aquest matí, en una entrevista: una samarreta molt divertida de Sidonie que m’ha regalat el Marc. Ah, i un ibuprofèn. No porto mai medecines, no m’agraden, però un dia que tenia mal de cap me’n van donar i aquí s’ha quedat. I el carnet de conduir...

Tens cotxe?

— No, el vaig vendre fa poquet. Tenia un Opel Frontera. Existeix, oi? Era un 4x4 gris, gegant, que el vaig heretar, i per dins tot estava folrat de zebra. Un quadre de cotxe, de tant cridaner com era. Però és que no el feia servir. 

Acabem, Chanel. Tu has pensat on t’agradaria arribar? Quin és l’objectiu últim de ser artista?

— Crec que el meu objectiu últim, el primer i el constant és poder dedicar-me al que m’agrada. Toco molts pals: la interpretació, la dansa, el cant i em queden moltes coses de l’art per aprendre. El que més m’agradaria quan fos, espero, velleta i me’n vagi d’aquest món, és saber que m’he pogut dedicar tota la vida al que m’agrada i a fer coses que em moguin. Coses més grans, coses més petites, però sempre que em moguin.

Què fa l’àvia que tots vam conèixer quan vas guanyar el Benidorm Fest?

— Tranquil·la. La meva família ja has vist que m’has preguntat tres o quatre coses i soc bastant seca amb això. Les coses tan personals són sagrades. Personatge públic, soc jo, l’artista, les meves coses privades allà es queden, tancadetes amb clau.

Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Segurament sí, perquè el nom em sona molt. Tu, sí? Canta-la.

“Donde estabas entonces, cuando tanto te necesité”. Insurrección, és la que et pot sonar més.

— Ah, sí, sí.

Acaba tu com vulguis l’entrevista, les últimes paraules són teves.

— M’encanta estar aquí amb tu, em sento bé, gràcies per fer la teva feina amb cor. Amb el mateix cor he fet jo aquest disc, perquè la gent l’escolti i el faci seu. Està sent un viatge espectacular i aquest 2024 portaré el disc al directe. O sigui que us espero a tots i a totes als escenaris.