Cinema
Cultura09/04/2020

“No m'agraden el didactisme ni la propaganda. Soc l'oposat a Michael Moore”

Frederick Wiseman explora en un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York

Xavi Serra
i Xavi Serra

BarcelonaFa més de 50 anys que Frederick Wiseman (Boston, 1930) documenta en les seves pel·lícules el funcionament d'institucions de tot tipus: universitats, teatres lírics, museus, manicomis... En la seva pel·lícula número 44, Ex libris, que ja està disponible a Filmin, Wiseman posa el focus sobre la prestigiosa Biblioteca Pública de Nova York, que el director retrata com un exemple inspirador de servei públic en constant adaptació al seu entorn que contrasta amb el panorama polític dels Estats Units. “La Biblioteca Pública de Nova York representa exactament el contrari que Trump: la preocupació pels altres, l'atenció a la diversitat, l'ajuda als immigrants, el respecte a la gent... Sense voler, Trump subratlla la importància d'una institució com aquesta”, explicava Wiseman a l'ARA al Festival de Sant Sebastià del 2018. Allà, el director de 88 anys (ara ja en té 90) comentava que estava veient totes les pel·lícules que podia de la retrospectiva de Joseph Losey (“A casa estic sempre enfeinat, així que aprofito els festivals, que és quan tinc temps lliure”), una anècdota reveladora d'un home que conserva la inquietud i la curiositat que a mitjans dels 60 el van fer abandonar la docència universitària per dedicar-se al cinema.

Cargando
No hay anuncios

Com sempre, Wiseman es pren el seu temps per mostrar el funcionament de la biblioteca, 197 minuts que potser no passen volant, però estan plens de passatges i converses reveladores que pinten un fresc complex i emocionant. Movent-se per les diferents seus de la institució, Ex libris recull xerrades apassionants de pensadors com Richard Dawkins o d'artistes com Patti Smith i Elvis Costello, barrejats amb d'altres de menys coneguts –Wiseman els iguala a tots prescindint dels rètols identificadors–, però també mostra el paper cada vegada més important que juga la biblioteca com a agent social de la ciutat a través dels seus programes educatius. “Em va impressionar la diversitat d'activitats que fan per a la gent més pobra –diu Wiseman–. Fan classes de reforç escolar per als nens, ensenyen als immigrants a parlar anglès o utilitzar un ordinador... I no estan deixant de fer les coses que feien abans: continuen comprant llibres i sent un dels arxius més grans del món i un lloc de treball per a acadèmics i estudiosos”.

La biblioteca, un ésser viu

Tot i els elogis de Wiseman, el documental evita romantitzar la institució i dedica molt d'espai a mostrar els acalorats debats interns sobre el paper que ha d'assumir la biblioteca en una societat canviant i la importància d'aconseguir ingressos i d'invertir-los de manera eficient. El muntatge democràtic de Wiseman iguala seqüències de iaies fent tallers de ball, conferències sobre la relació entre islam i esclavitud, arxivistes seleccionant fotografies per a un banc d'imatges, un apassionant club de lectura sobre El amor en los tiempos del cólera de García Márquez, nens fent els deures del cole i comitès reflexionant sobre l'adaptació de la biblioteca a una nova realitat digital. El retrat que en resulta és el de la biblioteca com un ésser viu en què totes les parts i funcions són igual d'importants i el propòsit de la qual no és acumular coneixement, sinó transmetre'l, i a través d'això combatre la desigualtat. “En la pel·lícula hi ha una persona que diu “som aquí per ajudar la gent”, i és bonic trobar un lloc que fa això”, diu Wiseman.

Cargando
No hay anuncios

El director és conscient que, en aquesta època de TED Talks i vídeos a YouTube, les més de tres hores del documental poden fer enrere alguns espectadors, però reivindica els avantatges d'aquest format: “Les pel·lícules tenen l'obligació de no simplificar els seus temes i mostrar tots els matisos i ambigüitat –afirma Wiseman–. No estic fent pel·lícules de tesi, crec en la importància de mostrar coses bones i dolentes de les coses que retrato. No m'agraden el didactisme ni la propaganda, soc l'oposat a Michael Moore. L'extrem oposat”. Fa unes setmanes, el director va anunciar en una entrevista que ja està enllestint la seva 45a pel·lícula, que està dedicada a l'Ajuntament de Boston, i que té l'esperança d'arribar als 50 films abans de morir. A Sant Sebastià, va confessar a l'ARA que la institució sobre la qual més li agradaria fer un documental seria l'actual Casa Blanca. “Però després segurament hauria de sol·licitar la nacionalitat espanyola”, afegia murri.