Concerts per ballar entre les cadires

BarcelonaNo tots els concerts són iguals. N’hi ha que funcionen amb protocols que demanen públic assegut i en silenci, sense arribar a l’extrem de convertir els espectadors en plantes. D’altres conviden a saltar, ballar i cantar. I així hem anat fent fins que la pandèmia ha instaurat el règim de la distància profilàctica, la mascareta i l’ordre sí o sí. De moment, els concerts de la represa com els que aquest dissabte van inaugurar les Nits del Fòrum al Parc del Fòrum malden per ser alguna cosa més que una estranya instal·lació artística en què el públic forma part d’una coreografia disciplinada, immòbil, obedient, com de societat totalitària.

L’esforç de l’organització és notable. Els 1.200 espais assignats als espectadors estan identificats amb gomets gegants, tant a la graderia de l’amfiteatre com a les cadires de la pista davant de l’escenari. S’han previst circuits d’entrada i sortida també per comprar begudes i menjar, que mantenen els preus del món prepandèmia: 3,50 euros la cervesa (de 33 cl) i 8 euros l’hamburguesa. Hi ha gel hidroalcohòlic a l’entrada. I s’ha habilitat una zona amb gespa artificial, taules i cadires, tot molt de club d’anunci mediterrani. I el públic respon sense remugar, acceptant escorcolls a l’entrada, seguint les indicacions dels cartells i, sobretot, mirant de divertir-se amb les actuacions de La Prohibida i Monterrosa, organitzades per la gent de Churros con Chocolate, la festa de la Sala Apolo. Perquè al cap i a la fi es tractava de celebrar l’Orgull LGTBIQ+ i, en general, la vida.

Poc abans de les 21.30 h va aparèixer La Prohibida, diva del drama electropop, i la majoria del públic va decidir que les cadires serien attrezzo. El factor humà, sempre tan important. ¿De debò que algú esperava que la gent es quedaria asseguda quan sonessin temes com Eres tan travesti, Il compromesso, La tristeza de ser electrón o Baloncesto? Ni es poden posar portes al camp ni es pot impedir que la gent balli en un xou de música de ball. Així que tot d’una ha passat a la història allò de concerts amb tothom assegut. A l’aire lliure, en un espai molt ampli que permet mantenir la distància, ballar no desafia el seny. O és tan assenyat com viatjar en transport públic amb la mascareta ben posada. “No sé si ens deixaran acabar com altres vegades, amb una orgia al fang, però ens acostarem al límit”, va dir La Prohibida posant bon humor al final de l’actuació. No menystinguem la frivolitat, tan necessària sempre en la dosi justa.

Superada per la realitat del ball entre cadires, l’organització va apel·lar a una responsabilitat compartida i va demanar que si la gent s’aixecava per ballar, es posés la mascareta. La cosa anirà per aquí: en comptes de prohibicions arbitràries, prudència i sentit comú. “No tinc més remei que ballar”, diu un vers de la cançó 1992 amb què el duo madrileny Monterrosa va obrir el seu concert. Ja és ben bé això.