‘Les mil i una nits’ de Dalí veuen la llum 50 anys després

BarcelonaL’editor italià Giuseppe Albaretto, amic de Salvador Dalí des del 1960, era un home molt creient que va intentar acostar l’artista empordanès al seu catolicisme amb els encàrrecs d’il·lustrar obres com la Bíblia sacra i el Pater noster. Però Dalí el va sorprendre amb la proposta d’il·lustrar un clàssic universal amb una forta càrrega eròtica, Les mil i una nits. El contracte entre l’editor i l’artista, firmat el 1965, inclou la realització de 500 il·lustracions. Dalí en va arribar a fer 100. El projecte va quedar aturat, potser per l’atmosfera conservadora de la Itàlia de l’època. Enciclopèdia Catalana ha reprès ara aquell projecte, cinquanta anys després, amb la publicació d’una edició de bibliòfil de Les mil i una nits amb 50 d’aquelles il·lustracions. Se n’han editat 999 exemplars a 2.950 euros. “ Les mil i una nit són les mil i una hores de geni recreador que no es podrà obtenir mai de la mescalina per manca d’element col·loidal”, va escriure Dalí a Albaretto en una carta datada dels volts de 1965.

“Un clàssic de la literatura il·lustrat per Dalí era negoci segur”, afirma l’estudiós dalinià Ricard Mas Peinado al llibre d’estudi que acompanya el volum -i que inclou un pròleg de Manuel Forcano i Margarida Castells-. Aquesta és una de les possibles raons que van fer que Albaretto acceptés una proposta massa agosarada per a les seves creences. A més de la Bíblia sacra i Pater noster, Dalí va il·lustrar altres clàssics per a Albaretto, com El Quixot, Hamlet, Romeu i Julieta i l’ Odissea, però, subratlla Mas, “Dalí preferia il·lustrar obres eròtiques d’autors com Casanova (Dalí illustre Casanova, 1967 ), Apollinaire (Poemes secrets, 1967), Sacher Masoch (La Vénus à la fourrure, 1968), Pierre Ronsard (Les amours du Cassandre, 1968) o Sade (The marquis de Sade, 1969).

“Les il·lustracions de Dalí comparteixen una sèrie de constants -explica Mas Peinado a Salvador Dalí, entre el geni i el talent -: la inspiració en la pintura orientalista de Marià Fortuny, la composició i la paleta del pintor simbolista francès Gustave Moreau, la presència d’elements dalinians com el paisatge de Portlligat, rellotges, elefants amb peus d’insecte, tècniques del simultaneisme, collages d’il·lustracions perses i dibuixos d’animals extrets de manuals infantils”. Les il·lustracions publicades són les que estan en mans de la família Albaretto. Les altres 50 es van dispersar en col·leccions privades després que l’editor les vengués a l’editorial Rizzoli. El conjunt és inèdit, tot i que algunes obres es van poder veure en diverses ciutats italianes dins una mostra dels fons d’art d’Albaretto, considerat el col·leccionista privat de Dalí juntament amb el matrimoni Morse, fundadors del Museu Dalí de Sant Petersburg, a Florida.

Clàssica, orientalista i simbolista

La base de les il·lustracions és l’aquarel·la, però també inclouen tocs de retolador i bolígraf. A més dels motius dalinians, Mas Peinado aborda com devia ser el procés creatiu de les il·lustracions: “Sembla que van ser executades a certa velocitat. Dalí tenia un truc per fer via amb certs encàrrecs: es posava un parell de sabates que li anessin petites i no se les treia fins que no acabava la feina del dia”. Així i tot, subratlla l’expert, “no significa que les peces realitzades amb aquest mètode siguin pitjors que les altres. La velocitat implica automatisme i frescor”. A més de Moureau i Fortuny, una de les obsessions de l’autor de La persistència de la memòria, les aquarel·les de Les mil i una nits inclouen referències a clàssics del Renaixement com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Ticià, i un home nu d’esquena, atribuït al relat Sindbad el marí, que també apareix a la monumental La pesca de la tonyina, datada entre el 1963 i el 1967.