Un cop de realitat a la cara del Festival de Sitges

SitgesEn un festival com Sitges, que, a l'estil de Thomas de Quincey, celebra l'assassinat com una de les belles arts i dedica ovacions a la posada en escena de la mort, programar una pel·lícula com Nitram té alguna cosa de provocació. Si més no, és una invitació a reflexionar sobre la relació entre violència, realitat i cinema. Només per això s'ha d'aplaudir que aquest divendres s'hagi presentat al Festival de Sitges aquest retrat psicològic del jove australià que el 1996 va disparar contra una multitud d'un parc de Port Arthur, a Tasmània, i va acabar amb la vida de 35 persones i en va ferir 23.

Dirigida per Justin Kurzel, Nitram és un estudi de personatge sobri i eloqüent, una immersió en la vida quotidiana d'un noi emocionalment inestable amb rampells infantils, poca empatia i encara menys habilitats socials. La medicació i una mare frustrada i castradora completen el quadre. És notable el treball interpretatiu del jove Caleb Landry Jones, premiat a l'últim Festival de Canes com a millor actor, que treu profit del seu físic peculiar i s'aproxima al registre naturalista del Joaquin Phoenix més entregat.

Com en tots els retrats de futurs assassins, hi ha indicis de violència i experiències traumàtiques, però Kurzel no intenta justificar ni jutjar, només mostrar qui era, com vivia i quin camí va recórrer abans de prémer el gallet. De fet, Nitram es nega a mostrar els crims del protagonista i acaba just abans del tiroteig massiu. Tampoc presenta el seu protagonista com un monstre, tot i que sí com una persona pertorbada, torturada i perillosa per als altres i per a ell mateix. ¿Té sentit, doncs, la seva presència en un festival de cinema fantàstic i de terror? Ja tenim debat.

Du Welz contra el tema

Fabrice Du Welz, que ha presentat també el thriller Inexorable, ho ha deixat ben clar: “En el cinema el tema no és important. Totes les històries s'han explicat ja dues mil vegades. L'únic que importa és la visió amb què s'expliquen, la veu del creador”. Ara que la cultura s'ha convertit en l'arma preferida dels moviments socials per canviar el món, el cineasta belga reivindica la puresa d'un cinema de sensacions, que no vol reflexionar sobre la realitat sinó provocar una reacció estètica i emocional en l'espectador a través de la narració cinematogràfica.

La seva posició és perfectament coherent amb Inexorable, en què la jove fan d'un escriptor es guanya la confiança de la família de l'autor i, un cop dins, procedeix a destruir-la. Amb matisos, la història ja ens la coneixem, però Du Welz carrega de magnetisme la sensacional interpretació d'Alba Gaïa Bellugi i ho filma tot amb una intensitat que atrapa la mirada, potser per la textura orgànica dels 16 mm, per les interpretacions vives de Benoît Poelvoorde i Mélanie Doutey –tenen la millor escena de sexe del festival– o per la manera d'entendre l'amor com una obsessió que frega la bogeria. Inexorable té tot el que necessita aquest festival: humor negre, violència, terror, bellesa i mort. Quina importància té el tema?