Una nit amb Sugar Man

BarcelonaEfectivament, els rumors sobre la mort de Rodriguez eren exagerats. El músic nord-americà no s'havia suïcidat durant un concert com apuntava la llegenda a la Sud-àfrica dels anys 70, on les seves cançons el van convertir en un símbol de la resistència contra l'apartheid i va passar a engreixar les llistes de vaques sagrades del rock mentre es deixava la salut a Detroit treballant en la construcció.

Ahir, un ressuscitat Rodriguez va debutar a Barcelona en un atapeït Poble Espanyol. La gran majoria del públic l'ha descobert gràcies a l'oscaritzat documental Searching for Sugar Man -una de les històries més increïbles del rock- i se senten tan fascinats per la vida com per la música del cantautor d'origen mexicà. I a diferència d'alguns companys de generació com Dylan i Springsteen, la seva veu conserva el timbre càlid i juvenil dels vells temps, potser per no haver-la fet servir gaire en les últimes dècades.

¿Però és Rodriguez una vella glòria? El seu descobriment tardà fa difícil de dir, però si jutgem el públic del concert d'ahir, cal afirmar que sí, ja que comprenia un ampli ventall demogràfic, amb desviació de la corba cap a la trentena llarga. El que és segur és que el d'ahir era un dels concerts més esperats de l'estiu, si jutgem la munió de brokers de la revenda i turistes a la caça i captura d'entrades a les portes del Poble Espanyol, oferint preus que anaven dels 50 als 80 euros.

Fragilitat i fortalesa

The Free Fall Band van obrir la nit sota l'atenta mirada des de la taula de so de Miqui Puig, productor del seu disc de debut, que segurament va patir amb el so gruixut que va esborronar el pop infecciós i ple de soul dels del Maresme. Eren conscients del seu paper -"Hem vist la prova de so i el que us espera és espectacular", exclamava el cantant, Jan Bosch-, però això no va impedir que el seu concert fos un gran esclat d'energia.

A continuació, l'aparició de Rodriguez a l'escenari va deixar clar que el músic és, als 70 anys, una combinació de fragilitat i fortalesa. Fragilitat perquè va necessitar ajuda per arribar al micro, minvat per una vista que ja no és el que era i amb una veu que va començar tremolosa. I fortalesa per l'esforç de plantar cara a les circumstàncies amb coratge i actitud. El cantautor va canviar el guió de la gira i va arrencar amb una versió ranquejant de la cançó mexicana Malagueña salerosa i després, com per treure ferro a la seva entrada en escena, va oferir una descàrrega de rock robust amb Only good for a conversation .

Amb la fantàstica Crucify your mind i la discreta versió de Nina Simone Love me or leave me la veu de Sixto Rodriguez es va anar escalfant i el concert va arribar al millor moment, I wonder , introduït per un acudit sobre Mickey Mouse i Goofy que no val la pena repetir. Després d'un The establishment blues fugaç, les versions van fer aparició de nou amb Unchained melody , dels Righteous Brothers, que el mateix Rodriguez tenia dificultats per seguir.

Un rum-rum d'inquietud s'estenia entre el públic. Per què tantes versions? Tot i tenir només dos discos, no són cançons el que li falten a Rodriguez. La cosa va agafar un aire dramàtic amb Sugar Man , el tema més emblemàtic del repertori del de Detroit, que va necessitar Déu i ajuda per encertar els acords. A partir d'aquí, el concert va anar decaient entre versions de Chuck Berry i Jerry Lee Lewys i interpretacions menors de temes propis. Però el públic, perfecte en tot moment, va saber estar a l'altura i va perdonar-li tot a Rodriguez. No era qüestió de posar-se exigents: al cap i a la fi, tots érem allà per passar una nit amb Sugar Man.