Nit de rock perfecta amb uns Pearl Jam apoteòsics

BarcelonaDurant els anys 90, Pearl Jam van lluitar contra la seva pròpia fama negant-se a fer videoclips o entrevistes, declarant la guerra al portal Ticketmaster i traient discos cada vegada més dispersos. L’estratègia va funcionar i a partir de Binaural (2000) la indústria musical va tirar la tovallola i els va deixar al seu aire. Des d’aleshores, Pearl Jam és un grup que s’autogestiona sense urgències ni ansietats, que accepta la seva precoç condició de clàssic del rock i alimenta els fans amb discrets llançaments discogràfics i, sobretot, amb concerts generosos, empàtics i vibrants com el que ahir van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Amb 10 minuts de retard, el grup va ocupar l’escenari amb la tranquil·litat que dona el cartell d’entrades exhaurides i el públic delerós de retrobar-se amb la banda 12 anys després de la seva última visita a Catalunya. I amb la primera cançó ja van deixar clar que els Pearl Jam del 2018 potser no fan cabrioles ni es llancen al públic com feien a principis dels 90, però el seu directe ha foragitat el fantasma de la rutina amb una decisió simple i brillant: reinventar el repertori cada nit, canviant l’ordre de cap a peus i rebuscant en els racons menys evidents del cançoner del grup per recuperar cares B, versions oblidades i temes inèdits. Per exemple, arrencar un concert amb Long road, un mig temps fosc que Vedder va escriure per a l’EP Merkin ball (1995), complement del Mirror ball gravat amb Neil Young.

Una màquina greixada

Però després de la picada d’ullet al fan veterà i de rescatar Elderly woman behind the counter in a small town, tocava demostrar que Pearl Jam encara és una màquina de rock perfectament greixada. I ho van fer amb contundència, donant protagonisme a les guitarres en un tram del concert aclaparador, amb uns músics pletòrics suant la cansalada i brillant a Corduroy o Do the evolution. Eddie Vedder, sobretot, semblava un altre cantant comparat amb el que vam conèixer als concerts de Pearl Jam a Barcelona a finals dels 90, en què el grup oferia una imatge concentrada, seriosa i gairebé apàtica, res a veure amb el que transmetien els videoclips i les actuacions de començament de la dècada. El Vedder actual ja no sembla aquell jove incòmode en el rol de messies del rock alternatiu, sinó un músic que gaudeix de la feina, expansiu i fins i tot provocador. “¿El partit amb Rússia de l’altre dia? Una merda”, va deixar caure en un castellà esforçat en referència a la derrota d’Espanya al Mundial.

Amb la guitarra penjada o sense, Vedder centra les mirades i continua sent el gran actiu del grup. La veu tenor del grunge no ha perdut presència, i fins i tot ha ampliat registres. Un apoteòsic Even flow, que Vedder va dedicar a “un home taronja amb el penis petit”, va posar a prova les cervicals d’un públic entregat i un Mike McCready desbocat a la guitarra. Va ser el primer tema que van tocar de Ten, el primer disc de la banda, però no l’últim, perquè després va arribar l’èpica d’ Oceans, que faria baixar les revolucions sense renunciar a la intensitat.

“Aquesta cançó la toquem per a les nostres esposes, mares i filles”, va dir Vedder en castellà per presentar un poderós Daughter, del seu segon disc, subratllant el missatge d’igualtat de la cançó. Els hits de l’època daurada del grup s’alternaven amb temes de fons de catàleg com Nothing as it seems o Light years sense que el ritme del concert se’n ressentís. Però era sentir les primeres notes del baix de Jeremy, els primers acords de State of love and trust o el riff de Why go? i notar com una descàrrega d’electricitat sacsejava el Sant Jordi: Pearl Jam són una banda viva, però també un grup generacional que va marcar una època i exhibeix amb orgull un passat gloriós que ahir, a Barcelona, es va fer present rabiós, urgent i vibrant. En el moment de tancar la crònica, un Porch estratosfèric certificava el veredicte: Pearl Jam és un dels millors grups de rock que es poden veure en directe avui dia.