El ‘Ninot’, un Miró milionari i Isabel Preysler fan vibrar Arco

MadridEl Ninot del rei Felip VI no ha encès Arco com sí que va fer-ho l’any passat l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània. Tot i que la primera jornada de la fira va començar amb nombroses càmeres filmant l’obra reial fallera de Santiago Sierra i Eugenio Merino, la polèmica sembla haver acabat amb la descoberta de l’obra, i a l’espera de si avui Felip VI anirà a veure la seva recreació durant la inauguració oficial de la fira. La galerista que exposa el Ninot, la italiana Ida Pisani, estava tranquil·la i rebia els visitants expansiva. “Arco no ha reaccionat, soc aquí”, explicava. També deia que nombrosos col·leccionistes internacionals s’havien interessat per l’obra i que continuava a la venda. A la tarda tampoc no s’havia venut i deien que tenien “moltes reserves”.

Amb la fira d’art en ple funcionament, un portaveu de l’estudi de Santiago Sierra assegurava que també havien rebut nombroses consultes sobre el Ninot, que va ser realitzat al taller faller de Manolo Martín, i que als col·leccionistes els frena la clàusula “innegociable” d’haver-lo de cremar -només poden conservar-ne la calavera, que està feta amb un material ignífug- i que la volen “indultar”. La direcció d’Arco ha reaccionat amb tebiesa davant la peça: Carlos Urroz, que enguany acaba la seva etapa com a director de la fira, va dir que es poden comprar “altres coses” pels 200.000 euros que costa el Ninot i va preferir fixar-se en “el que és positiu”. En canvi, Mario Vargas Llosa, que va visitar la fira perquè el Perú és el país convidat, va carregar amb duresa contra el Ninot. Va dir que és “una provocació” i el va menysprear: “No té cap gràcia, no hi ha cap mena d’inventiva, cap creativitat”.

Qui sap si l’autor de La fiesta del chivo es va mostrar tan bel·ligerant amb el Ninot perquè -al marge de la burla a la monarquia- no vol que l’enrenou de l’obra eclipsi la seva companya, Isabel Preysler, que ahir a Arco es presentava a ella mateixa amb un “Soc la Isabel”, tot i ser una celebritat, com si tot plegat fos una performance. Sí que va trobar comprador l’altra obra d’Arco amb protagonisme borbònic: la pintura Els nostres reis favorits, de Riiko Sakkinen, valorada en 11.000 euros. La va adquirir Lluís Bassat.

La galerista Helga de Alvear exposa al lloc on l’any passat tenia Presos polítics a l’Espanya contemporània dues fotografies de Candida Höfer de maquetes de la Filharmònica d’Hamburg, dels arquitectes Herzog & De Meuron. De Alvear diu que si Santiago Sierra li hagués proposat exposar el Ninot s’hi hauria negat “per respecte”, perquè va anar a l’escola amb la reina Sofia. Tot i així, assegura que Sierra és “un dels millors artistes d’Espanya” i bromeja dient que li ha demanat que l’exposició que li dedicarà al març sigui “tranquil·la”. “Em va dir que volia construir un mur com el de Trump davant la porta de la galeria! Li vaig dir que ho pot fer a l’agost, quan tanquem”, explica De Alvear. Per a la galerista, té més metxa que el Ninot un vídeo de gàngsters que es mouen coregrafiats al seu estand, que està dedicat monogràficament a Julian Rosefeldt i una sèrie de retrats de l’actriu Cate Blanchett extrets del film Manifesto.

L’obra més cara

En aquesta edició d’Arco crida l’atenció la presència de grans artistes històrics del segle XX. La galeria Lelong exposa l’obra més cara, un Miró del 1963 de 4 milions d’euros, Personatge i ocell ; i abans que la fira obrís ja havien venut un cap d’alabastre de Jaume Plensa, Minna. “Hem començat amb molta energia. Crec que hem comès un error comunicant el preu del Miró, perquè parlem massa de diners i aquesta obra és excepcional, una raresa, i no reflecteix la realitat de la fira. És com si parlessis d’Espanya només a partir de les primeres deu grans fortunes”, explica François Dournes, de la galeria Lelong. Tot i així, Renfe els vol prendre el rècord de l’obra més cara, ja que ahir van aprofitar Arco per denunciar que es gasten 15 milions d’euros cada any netejant grafitis dels trens.

La retrospectiva que el Grand Palais va dedicar a Joan Miró fins al gener sembla que ha fet augmentar l’interès per l’artista. A la galeria barcelonina Mayoral exposen una pintura (1,2 milions d’euros) que l’artista va regalar al gravador Joan Barbarà. Un altre espai de Barcelona, la galeria Marc Domènech, té un collage de Miró amb uns dibuixos de dones (100.000 euros), i a la galeria novaiorquesa Edward Tyler Nahem posen en diàleg un Pollock molt mironià (2,1 milions) amb obres de Miró: una pintura, un Cap tardà (1,6 milions) i tres escultures fetes a partir d’objectes quotidians. A tots els preus de la galeria novaiorquesa cal afegir-hi un 10% per nacionalitzar les peces; a més, estira el fil de l’art català i espanyol exposant obres de Tàpies, com també fan la Mayoral i d’altres com la galeria Leandro Navarro, on tenen un Kandinski d’1,8 milions. A Edward Tyler Nahem arriben fins a l’art més recent amb dues pintures de gran format de Miquel Barceló, un cap de marbre de Jaume Plensa (400.000 euros) i obra de José María Sicilia.

La influència dels canvis i les novetats als museus també es fan notar, i la reobertura del Chillida Leku ha fet que l’obra d’Eduardo Chillida sigui més present a la fira que altres anys. “Indiscutiblement, genera interès, és positiu”, diu el galerista Jordi Mayoral. Precisament la galeria que s’ha fet càrrec de reobrir el Chillida Leku, la Hauser & Wirth, dedica tot l’estand a dibuixos i uns bancs de pedra que tenen uns aforismes gravats de la nord-americana Jenny Holzer, a qui el Guggenheim de Bilbao obrirà una gran exposició el 22 de març. També és el cas dels nus femenins expressionistes de la pintora suïssa Miriam Cahn, a qui el Museu Reina Sofia dedicarà una exposició a l’estiu.

Caps tallats de conqueridors

La invitació d’Arco al Perú, que conicideix amb el bicentenari de l’inici de la independència del país, no és del tot plàcida, ja que alguns dels artistes peruans a la fira carreguen contra la conquesta d’Amèrica. És el cas de l’artista Sandra Gamarra, a la galeria Juana de Aizpuru: a més d’unes pintures que subverteixen les pintures de castes, moltes de les quals són al Prado, i les vistes llatinoamericanes que s’enviaven a Espanya, Gamarra denuncia la valoració de l’art antic llatinoamericà i que als llatinoamericans a vegades se’ls titlli d’“antisistema”, “antisocials” i “ganduls” amb una instal·lació que reprodueix una vitrina de museu amb ceràmiques prehispàniques.

A la galeria Àngels Barcelona, la també peruana Daniela Ortiz exposa una sèrie de ceràmiques amb les quals proposa contramonuments que empoderen els índígenes i les dones, a partir dels monuments a Colom que hi ha a Lima, Nova York, Barcelona i Madrid. Totes les peces estan realitzades en un llenguatge que imita el dels nens, i pel que fa al monument a Colom de Barcelona, proposa decapitar-lo. En una altra de les seves propostes hi ha un mapa d’Espanya farcit de caps tallats de conqueridors.