"Porto més de 40 operacions, i les que em falten"

Salt“Em dic Aleixo Paz, tinc 9 anys i el 8 de setembre del 2009 vaig patir un accident anant amb el meu pare amb el camió. Em vaig cremar tot el cos i des de llavors estic a l’UCI. M’han operat 13 vegades i encara me’n queden unes quantes. Vull marxar a casa, estic cansat d’estar aquí”. Són les paraules que va escriure l’Aleixofa una dècada, quan estava ingressat a la Vall d’Hebron amb el 91% de la pell calcinada. La seva vida es va estroncar la nit d’aquell 8 de setembre, quan, de matinada, va sentir que el seu pare es despertava per anar a treballar. “Sense que ell se n’adonés, em vaig amagar al seu camió i no em va veure fins molt després”, recorda ara. A ell i els seus germans, Ángel i Alexandra, els encantava anar a la cabina amb el pare. Però aquell dia carregava una cisterna amb 20.000 litres de gasoil i, per mala sort, a l’autopista va xocar contra una furgoneta de manteniment que estava aturada al voral. “Els bombers no saben si hi havia un encenedor o què va passar perquè s’incendiés tota la càrrega”, explica el noi, assegut en un banc del Parc Monar de Salt, la ciutat on viu. Falta just una setmana perquè s’estreni a Movistar+ el documental El niño de fuego, que explica la seva història i que mostra com és fer-se gran amb el rostre cremat.

Mitja vida a l’hospital

El jove té una barreja de records i malsons del moment de l’accident. “Vaig caure a la bassa de gasolina, i el meu pare té les mans cremades d’intentar apagar el foc quan em cremava”. Un helicòpter se’ls va endur ràpidament cap a la Vall d’Hebron, on va començar un via crucis d’entrades i sortides del quiròfan que s’ha allargat fins a l’actualitat. “Com a mínim porto 43 operacions, i les que em falten encara! Una vegada vaig demanar el meu historial mèdic i me’l van portar en tres bosses grosses del Mercadona!”, diu rient abans de confessar: “Vaig intentar comptar totes les operacions que m’havien fet… però no s’entén una merda!” I més riallades. Si fos per ell no entraria mai més a quiròfan, però se li fan ferides a la pell o de vegades li tiba en determinades parts del cos. I, a més, fa un temps que pateix una pancreatitis crònica i els metges no saben per què.

“Creia que no arribaria als 20”

L’Aleixo, que ara té 20 anys, és un noi que amb poques paraules revela reflexions molt profundes. I sobretot es caracteritza per la seva honestedat: deixa anar tot el que pensa, sense filtres ni complexos. “Com el cul”, respon a la pregunta de com va portar tenir una càmera gravant la seva vida durant cinc anys. El director del documental, Ignacio Acconcia, va filmar en períodes intermitents, però abans de treure la càmera va estar un any coneixent l’Aleixo i la seva família, que són d’origen gallec. “Bé, no hi ha res que em desagradi”, opina sobre el resultat final.

Un dels moments més punyents del film és quan confessa: “No vull una vida per viure-la, vull arribar al final, a la mort”. “Creia que no arribaria als 20… i moltes vegades em dic: «Mira, al final hi has arribat!»”, deixa anar ara amb la seva particular ironia. A ell no li agrada veure fotos ni vídeos de quan era petit, abans de l’accident. “Ja no soc aquell nen, ell era tot felicitat i somnis, i jo ara soc tot el contrari”.

Un dels fets que també li van saber més greu va ser haver de deixar el futbol i les motos, que li agradaven molt: “Era el que em feia estar viu”. Després de l’accident va estar un temps entrenant-se en un equip, perquè li van dir que podria sortir al camp. “Però em van enganyar i no vaig poder arribar a jugar mai”, diu encara dolgut.

Un confinament molt dur

Al llarg d’aquests anys ha passat per diferents èpoques, i el seu gran suport, a banda de la família i els amics, ha sigut la música. Quan ningú el veu ni el sent, des de la seva habitació, escriu lletres i rapeja cançons que revelen els seus sentiments i pensaments. Una de les més especials és la que va escriure a quatre mans amb el boxejador i raper Isaac Real El Chaca, que surt al documental. El va conèixer fa anys, amb el seu germà gran, l’Angel, durant una vetllada de boxa. “Hauries d’haver vist la seva cara [de l’Angel] quan vam conèixer El Chaca! Ell era admirador seu des de petit”, exclama encara emocionat.

Acconcia va proposar al boxejador participar al film i ajudar l’Aleixo a pujar dalt d’un escenari per rapejar al seu costat. “El Chaca és com el meu padrí de la música”, ressalta el noi, que afegeix molt content que s’han fet molt amics i parlen sovint.

A més de ser amant del rap i de la boxa, l’Aleixo és molt introvertit, no sol sortir gaire i defuig la popularitat: “No m’agrada la gent, crec que sortiré de les xarxes socials, que amb això del documental m’ha començat a seguir molta gent!” Durant el confinament, reconeix que ho va passar malament: “Soc drogodependent, doncs imagina-t’ho!” Ell, com es veu al film, fuma porros cada dia, però el que més el feia empipar eren els aplaudiments que cada vespre es dedicaven als professionals del món sanitari. “¿On era tota aquesta gent que aplaudia quan sortien a manifestar-se perquè els havien retallat el sou i no tenien prou recursos? De què serveix sortir-los a aplaudir si cada dia han de veure com es moren no sé quantes persones? No sé com podien sortir tan contents al balcó, jo no podia”, retreu.

Admet que no sap per què va dir que sí a la proposta de filmar la seva vida, però no se’n penedeix gens, al contrari, se n’alegra molt. “Continuo igual de perdut que sempre. I jo no puc ajudar altres persones si abans no em puc ajudar a mi. Però si el documental els pot ajudar a ells… Tant de bo”, diu esperençat.