Niña Pastori: “Canto perquè la meva mare cantava i perquè m’agrada i em fa feliç”

BarcelonaL’últim disc d’estudi de Niña Pastori (San Fernando, Cadis, 1978), Bajo las alas (2018), té un annex en forma de CD+DVD enregistrat en directe, Realmente volando (Sony), en què col·laboren Malú, Rosalía, Antonio Orozco i Miguel Poveda, entre d’altres. La cantant andalusa segueix amb l’èxit de cara, i aquest dijous i divendres omplirà el Palau de la Música, dins del Festival del Mil·lenni.

Realmente volando es publica tot just uns mesos després de Bajo tus alas. Per què tan poc temps?

Ha sortit així. Em venia de gust perquè en 23 anys de carrera encara no havia fet cap disc en directe, i tant el meu marit [Julio Jiménez Chaboli, fill del Jeros de Los Chichos] com jo en teníem moltes ganes.

En els últims anys, ha introduït ritmes més salsers en el repertori. I en directe hi ha cançons que canvien bastant, com Amor de San Juan.

És per anar més enllà, perquè de vegades una es cansa de fer sempre el mateix. Ens agrada donar-li un altre dibuix, un altre color, una altra història.

¿Com creu que ho rep el públic?

Tinc un públic fidel que li agrada el que fem, i que accepta el que li proposem. Suposo que hi deu haver gent més conservadora i d’altres que els agradin més els riscos. A mi m’agraden els riscos, tot i que no és que arrisquem una barbaritat, perquè no fem grans bogeries.

Musicalment ja fa anys que va portar els pals flamencs a la cançó, i per tant afegir-hi un toc més salser, més llatí, és un pas natural.

Sí, però perquè combina bé. Innovar per innovar és una cosa molt ridícula. És com quan una canta cançons d’altres estils, que ho ha de fer perquè hi creu. Si agafes una cançó de Joan Manuel Serrat, ha de ser per fer-la maca dins del teu gust musical, perquè moltes vegades hi ha cançons que són molt boniques però que en el teu estil no queden bé perquè no tot s’hi val.

Això sí, independentment del vestit musical, el que no canvia és la seva veu.

Sí, és la meva manera d’expressar-me. Això mai no es pot canviar.

On té la veu ara? Hi ha cantaors que diuen que fins als 40 anys no tenen la veu prou madura.

És veritat que als 40 anys hi ha un canvi. També hi tenen a veure les vivències i l’experiència. Ara mateix em trobo amb molta potència, molt forta. També és veritat que em cuido moltíssim. El flamenc és molt espontani i pots fer-te molt de mal a les cordes vocals per això mateix, per l’espontaneïtat a l’hora de llançar-te al buit i fer uns canvis de tessitura molt forts. En el pop, en canvi, agafes una tonalitat i pots pujar o baixar, però és més lineal. Mai no he fet classes de cant, però sí que vaig anar un temps a una foniatra, sobretot en moments en què estàs cantant molt i no descanses prou. Al final la veu és això, descans i molta aigua. A més, no fumo. Visc, perquè cal viure, però cuidant-me.

Va començar a cantar de petita. ¿Ha tingut mai la sensació d’haver-se perdut una part de la infància?

Sí que et perds coses, perquè no es pot repicar i anar a la processó, però en guanyes d’altres fent el que t’agrada, el que et fa feliç. Potser he hagut de deixar una mica els amics de sempre per conèixer altra gent, però viatjar també enriqueix molt i a mi m’ha compensat.

¿Com ha canviat San Fernando d’ençà que era petita?

Ha canviat molt. Hi ha coses que han d’evolucionar, perquè moltes vegades et veus molt enrere en comparació amb altres ciutats. Sí que ha canviat, però també hi ha coses que se segueixen conservant. El que em fa molta pena és que s’hagin perdut els patis amb aquells punts de llum.

¿L’èxit no l’ha afectat mai fins al punt de perdre el cap?

La família és molt important. També la teva personalitat, esclar, perquè hi ha famílies estupendes i el fill te’l mires i dius: ¿d’on ha sortit aquest mala peça? El meu èxit no ha sigut dels de no poder sortir de casa. Sí, he tingut fans a la porta, però sempre amb normalitat. Des del principi he intentat fer una vida normal: la gent s’ha d’acostumar a veure’t, perquè, si no, quan et veuen se’t volen menjar. També depèn de l’èxit. Suposo que un futbolista ho deu tenir més complicat per fer una vida completament normal. En el meu cas, em va bé en la professió, la gent m’estima, els discos surten i tenen èxit i després vaig a un teatre i tinc la possibilitat d’omplir-lo, i ja està. No és res més que això. Tampoc no cal donar-hi més importància, perquè si t’hi pares a pensar, què faig jo d’important? Simplement canto perquè la meva mare cantava, i perquè m’agrada i em fa feliç.

En el disc en directe hi col·labora Rosalía. ¿Li agrada el quejidito que té ella gairebé com a marca?

Sí. Rosalía fa unes coses molt maques, i té molt de rotllo tota ella. L’acompanyen moltes qualitats per fer el que està fent i ha d’aprofitar aquest moment. M’agrada molt el punt que té la Rosalía, el color que ha donat a la música. M’encanta.

Vostè ha guanyat quatre Grammys llatins. Quin significat té?

Depèn de com t’ho miris. Per a mi és bonic perquè és un premi que et dona la gent de la indústria musical. Però n’hi ha que no han tingut un Grammy en la vida i canten molt bé. Quin significat té? Depèn de la importància que li vulguis donar. Als Estats Units i Llatinoamèrica tenir un Grammy és com haver aconseguit el màxim. A Espanya tot just ara comencen a tenir importància gràcies a les xarxes socials, que tenen la seva part negativa però també la positiva. Les xarxes són una manera d’acostar-nos a altres artistes. A mi que m’agrada tant Rubén Blades, ara tinc l’oportunitat de saber què està fent, com li va, i fins i tot puc felicitar-lo des de la distància.

Parlant de Rubén Blades, vostè té una versió d’ El cantante. ¿Se sent reflectida en aquesta cançó?

Sí, perquè és això. Tot és meravellós, surts a l’escenari i tens la gent amb tu, però, com diu la cançó, també hi ha parts de la teva vida que la gent desconeix, i a vegades fas un esforç per sortir a cantar encara que no tinguis ganes ni d’aixecar-te. És una cançó que ho reflecteix molt bé, i d’una manera molt senzilla: “ Nadie pregunta si sufro, si lloro, / si tengo una pena que hiere muy hondo. / Yo soy el cantante, porque lo mío es cantar / y a los que me siguen mi canción voy a brindar ”. És la pura veritat. I com la cantava Héctor Lavoe!