Nietzsche declara la guerra al cristianisme

Canvi radical de paradigma en la lectura de textos filosòfics que programa el Temporada Alta de Girona, en col·laboració amb el Festival Clàssics de Barcelona. Dos mesos després de la lliçó de Míriam Iscla sobre el pensament místic i poètic de Simone Weil a la catedral gironina, Pol López fa la rèplica amb el decàleg d'acusacions duríssimes contra el cristianisme de L'Anticrist de Friedrich Nietzsche a la sala La Planeta.

L'obra, escrita el 1888, és una crítica sense pal·liatius, amb mala bava i rigor argumentatiu, que desmunta punt per punt els fonaments de la religió cristiana, a la qual l'autor atribueix la responsabilitat primera de tots els mals endèmics de la societat occidental. La difamació és tan fulminant que, en el llibre, Nietzsche no dedica espai a desenvolupar el seu paradigma alternatiu, amb conceptes complexos —i també polèmics—, com el de superhome o voluntat de poder. Per això, les seixanta-dues sentències anticlericals de L'Anticrist, pel seu to bel·licista i visceral, no són excessivament àrdues i la lectura dramatitzada es fa amena i entenedora. López declama amb passió i intensitat, com si encarnés un professor apassionat davant els alumnes, o potser el mateix Nietzsche llançant proclames als seus seguidors. El públic segueix el fil amb atenció, mirada còmplice i alguna rialla per descomprimir la contundència del discurs.

Nietzsche, en la veu de López, argumenta que la fe judeocristiana és una fal·làcia imposada que atempta contra el principi mateix de realitat. Defensa que el cristianisme ha inventat i imposat una moral perversa amb l'objectiu d'afavorir els febles i derrotar els forts. Venerant el sacrifici de Jesús a la creu, papes i cardenals reneguen de la vida sexual, els cossos ufanosos, la llibertat, la vida expansiva, la creativitat, la força i tots els instints naturals que tinguin a veure amb la terra i l'impuls. Tot plegat en benefici de la moderació, la impotència, l'ascetisme o la humilitat, advocant per una vida anodina i miserable, que se sosté per la promesa inconsistent d'una veritat sagrada i el paradís després de la mort. "L'Església cristiana no va deixar res lliure de la seva corrupció; de tot valor va fer un no valor, de tota veritat una mentida, de tota probitat una baixesa d'ànima", conclou el llibre.

El filòsof, doncs, maleeix el cristianisme i l'assenyala com a terrible culpable de la decadència de la societat contemporània. Així, dirigint el blanc contra capellans, Nietzsche, en el fons, ataca qualsevol discurs nihilista que, encara que no porti penjada cap creu, es fonamenti en un més enllà abstracte o faci passar conceptes buits com a úniques veritats. I és aquí on rau la força de la seva crítica.