Nicolas Winding Refn en ‘streaming’

CanesJa el coneixíem d’abans pel seu pas aleshores encara discret per festivals com Sitges o Gijón, però el llançament internacional de Nicolas Winding Refn va tenir lloc a Canes el 2011 amb l’estrena de la pel·lícula Drive. El danès ha presentat al certamen francès tots els seus films posteriors, i en aquesta última edició, que es clausurarà demà dissabte, també dos episodis dels deu que conformen Too old to die young, la sèrie que ha rodat per a Amazon Video i que s’estrena el 14 de juny.

L’expectació per veure la nova obra de Refn es barrejava amb la curiositat pel fet que decidís mostrar en exclusiva no pas els primers episodis sinó el quart i el cinquè, que hem vist sense conèixer els anteriors. Com recull Xavi Serra en la seva crònica d’aquella jornada, l’opció del danès no es deu a cap posicionament punk contra la dictadura antiespòilers sinó a seleccionar les parts més representatives d’aquesta sèrie que el director prefereix definir com a pel·lícula per entregues. Tant se val. El que sí que queda clar a partir d’aquests dos capítols és que el director de Drive, que aquest cop col·labora en el guió amb l’autor de còmics Ed Brubaker, no es plega a les convencions de la ficció televisiva a l’hora de traslladar els trets més identificadors de la seva obra a la petita pantalla.

“En un món que s’ensorra, algú ha de salvaguardar la innocència”, defensa el protagonista de Too old to die young en una declaració d’intencions que valdria per a la majoria de personatges masculins del cinema de Nicolas Winding Refn, figures marcades per una pulsió hiperviolenta que tanmateix exerceixen de protectors dels indefensos. A la sèrie, Miles Teller agafa el relleu a Ryan Gosling en el paper de policia inexpressiu i individualista amb el seu propi codi de valors, sobretot a l’hora d’encarar l’ús de la violència. Com a Drive, ens trobem amb una revisió del cinema negre amb Los Angeles com a paisatge de fons. Com a The neon demon (2016), l’objectivació i la violència cap a les dones en la indústria de la moda, de l’entreteniment i en aquest cas del porno esdevé el principal símptoma de l’apocalipsi moral de l’època (tot i que Refn segueix sent un desastre a l’hora d’escriure personatges femenins). Com a Només Déu perdona (2013), ens endinsem en una narrativa al·lucinada que s’emmiralla en noms de l’ underground i del cinema surrealista com Kenneth Anger i Alejandro Jodorowsky.

Tot això es tradueix en una sèrie que desafia una audiència, la televisiva, avesada a ritmes frenètics, diàlegs àgils, multiplicació de trames i lògica narrativa, a submergir-se en una narrativa de tempo flotant i narcòtic en què predominen els silencis i els diàlegs morosos, i no es perd gaire temps oferint informació sobre els personatges. Alhora, el director compensa amb uns tocs d’humor no sempre fàcils de desxifrar l’extrema estilització de la seva proposta. El cinquè episodi resulta molt contundent en la seva visió de la indústria del porno des de dins, que apel·la a una violència sistemàtica de la qual acaba formant part el mateix espectador. Aquí Refn presenta un personatge més tradicional, un productor malèfic a qui dona vida un esplèndid James Urbaniak, alhora que posa en evidència algunes de les contradiccions del protagonista pel que fa a la sexualitat com a relació de poder amb les dones. El tram conclusiu d’aquest segment, quan el cineasta prem l’accelerador i ofereix una esplèndida persecució de cotxes amb punts de comèdia, amb homenatge a David Lynch i al western inclosos, és pur goig audiovisual.

. En emissió a Amazon Prime a partir del 14 de juny.