Nicolas Philibert, el documentalista que no tenia res a dir

BarcelonaA mitjans de la dècada passada, quan el seu documental Ser i tenir sobre el dia a dia d’una escola rural es va convertir en un èxit, el director francès Nicolas Philibert va començar a ser convidat a tot de programes de televisió per parlar sobre educació. Amablement, Philibert va declinar totes les ofertes. “Jo no tinc res a dir sobre educació, ràdio pública, salut mental o cap altre tema dels meus documentals”, afirma. “No sóc cap expert. Faig pel·lícules a partir de preguntes i dubtes, des de la meva ignorància i amb curiositat. No tinc cap missatge a enviar”.

El director francès va visitar Barcelona la setmana passada per presentar el cicle A la descoberta de Nicolas Philibert, que li dedica la Filmoteca de Catalunya fins al 17 de desembre. Es projecten títols com Allò de menys, ambientada en un psiquiàtric on el personal i els pacients munten una obra de teatre, i El país dels sords, sobre la relació de les persones sordes amb el seu entorn. Films que aborden sempre col·lectius, no individus. “Les institucions són el marc, no el protagonista -diu-. Les meves pel·lícules parlen totes de com intentem construir alguna cosa plegats, què vol dir relacionar-nos els uns amb els altres”.

“L’èxit no em va canviar”

L’èxit de taquilla d’un documental sempre és una sorpresa, però el d’un com Ser i tener, protagonitzat per un mestre rural i els seus alumnes de primària, va ser tot un esdeveniment, tot i que això a Philibert no el va afectar gaire. “L’èxit no em va canviar. Em va ajudar a trobar finançament per a la següent pel·lícula, Retorn a Normandia, que va ser un fracàs. Tothom esperava un Ser i tenir 2, i no un film tan personal sobre una altra pel·lícula [ Jo, Pierre Rivière, de René Allio] que ningú havia vist. Però per a mi va ser una gran experiència, no me’n penedeixo”.

Amb Ser i tenir, Philibert volia reviure les seves velles pors infantils. “Quan era petit odiava l’escola i potser vaig fer la pel·lícula per reconciliar-m’hi”. I ho va aconseguir? “Més aviat no. Però fer Allò de menys, el meu film sobre un hospital psiquiàtric, sí que em va ajudar a superar molts prejudicis sobre la malaltia mental”.

En la seva última pel·lícula, La casa de la ràdio, el director afrontava un repte important: explicar en imatges un mitjà, la ràdio pública francesa, que es defineix precisament per la falta d’imatges. “¿Com pots fer la pel·lícula sense destruir la bellesa i el misteri de la ràdio? La solució és que la ràdio, en realitat, no és invisible. En una emissora de ràdio hi treballa gent que mira, fa gestos, parla... Ells són la ràdio”.

En la carrera de Philibert no hi ha obres de ficció, però ell té una altra visió de la qüestió: “Per a mi, tots els meus films són ficcions. Fer un documental és una manera de ficcionar, perquè filmar la realitat sempre implica una interpretació de les coses. Si poses deu directors davant la mateixa situació obtindràs deu films diferents. I un documental sempre està més a prop de les intencions del cineasta que de la realitat”.