Nico Roig: "Sóc molt rabiós i molt gelós"

BarcelonaAbans de publicar el primer disc firmat amb el seu nom, el 2011, Nico Roig s'havia donat a conèixer a l'escena musical belga -ell vivia a Brussel·les- amb grups com Rabbit, The Crappy Mini Band i Os Meus Shorts. Tonada del genoma humà va ser precedit, com a mínim, per quatre discos i desenes de concerts. "En Pau Vallvé em va animar a tirar endavant el meu propi projecte. Va ser l'any 2010. Jo anava gravant cançons a casa, i encara vivia a Bèlgica. Ell va creure de seguida en el que jo feia: si no hagués estat així, probablement encara tindria les cançons tancades a casa", recorda Roig, que acaba de publicar Les dones macabres a la petita discogràfica de Vallvé, igual que el seu debut. "Un disc i l'altre són complementaris -explica-. Totes les cançons tenen el mateix procés creatiu. Les escric a casa i després les vesteixo amb els instruments que crec més convenients". Aquest dissabte el presenta al festival Exquisits de Ripoll i els dies 19 i 20 a Menorca.

En el cas de les noves deu cançons, la veu i les guitarres de Roig s'acompanyen de trompetes, bateries, cors, l'aparició puntual de Refree i l'enigmàtic cristall Baschet. Ell mateix ens n'explica el funcionament: "És una espècie de sintetitzador acústic. Les barres de vidre generen un so i s'amplifiquen amb unes campanes de metall que fan que soni més fort. Vaig començar a fer servir el cristall Baschet en una sessió del cicle Concerts privats , i va funcionar tan bé que el vaig acabar incloent en moltes de les cançons del nou disc". L'instrument escultòric afegeix una mica més d'irrealitat i fantasmagoria a les composicions de Roig, d'estructures vaporoses i dotades d'una estranya densitat.

Hi contribueixen, sens dubte, les lletres, esquitxades sovint d'elements sinistres. "La secció de successos dels diaris no és gaire gran, però hi trobes històries amb molt de suc", apunta. A Tonada del genoma humà hi havia dues cançons especialment controvertides: a Jo sóc la nena explica en primera persona el desig d'una noia violada d'acabar amb el seu agressor, mentre continua al llit de l'hospital, en coma; a La iaia descriu com troben una àvia morta al pis, i com el narrador fa servir l'última imatge que té d'ella, al tanatori, per retardar els orgasmes quan es fica al llit amb una noia. Obscenitat o empatia? "Mai no m'he posat a crear morbo, i menys en aquestes cançons. Jo sóc la nena no és gens irònica. La imatge d'una noia violada em repugna tant que ella es venja rebentant els ulls del violador. No vol que l'home pugui mirar-se ningú més de la manera que se l'ha mirat a ella. En el cas de La iaia , hi ha la complicitat de la meva pròpia història personal..."

Cançons amb personatge

Tret d'alguna excepció, Roig escriu cançons introspectives a partir de personatges que no són ell. "Cada cançó és com una petita obra de teatre. Els instruments aporten els detalls escènics, i de vegades funciona per atzar, perquè lletra i música en un principi no tenen res a veure i s'acaben complementant", explica. Les dones macabres està dividit en dues meitats: a la primera, les lletres són retorçades i no abandonen el punt sinistre del seu debut; a la segona, Roig es mostra més aviat lacònic. El desengany, la indignació i la crítica continuen sent tres dels seus principals motors creatius. "Em costa pensar a fer cançons que no tinguin un lligam amb la situació que estem vivint, però la temàtica mai no és explícita -admet-. Si escrius sobre una dona que va a comprar a la peixateria, ja hi ha un posicionament polític".

La cançó que titula el disc parla de les dones que llueixen un cos fals i artificial. A La gamba imagina un narrador convertit en marisc congelat: la nòvia és un vaixell industrial que l'ha pescat amb traïdoria. A Avisa'm l'exparella s'ha casat i el narrador desitja que el marit mori. Sovint la víctima acaba convertida en botxí. "Sóc molt rabiós i molt gelós -diu-. Però no he viscut les situacions que explico a les cançons. No crec que acabés reaccionant violentament. És una manera de treure suc als personatges".