Ni versemblant ni imitativa: la ‘Poètica’ d’Aristòtil reneix

BarcelonaLa “faula” ha esdevingut “història”. Les accions dels personatges han deixat de ser “versemblants” i ara són “com cal” i “com és lògic”. La “mimesi” ja no és “imitació”, sinó “representació”. Són tres dels canvis significatius que els lectors trobaran entre la traducció de la Poètica d’Aristòtil a càrrec de Josep Farran i Mayoral i la de Xavier Riu Camps, totes dues publicades per la Fundació Bernat Metge.

La de Farran va aparèixer el 1926, quatre anys després que engegués el projecte de traslladar al català el llegat de la literatura clàssica grega i llatina: era el volum dinovè de la col·lecció, i va ser revisat i corregit per l’editor Josep Vergés el 1946. La nova versió, que ha estat presentada a la llibreria Alibri recentment, compta amb una extensa i llegívola introducció a càrrec de Xavier Riu, professor de la Universitat de Barcelona i, tot seguit, el text -en grec i català-. És el número 421 de la Col·lecció Bernat Metge. “Si hi ha un llibre que pugui ser singularitzat com el que ha tingut més influència durant més temps en la reflexió sobre la literatura, aquest és la Poètica d’Aristòtil, potser juntament amb l’ Art poètica d’Horaci”, recorda Riu al pròleg. Escrita al segle IV aC, la Poètica “va estar perduda durant força temps”, i tot i que a Occident no seria traduïda al llatí fins al segle XIII -per Guillem de Moerbeke-, tres segles abans Avicenna l’havia introduït a Orient gràcies a la traducció a l’àrab.

“Estudiar la recepció de la Poètica implica repassar tota la història de la literatura occidental a partir del Renaixement -explica el traductor-. Ja al segle XVII les polèmiques de, posem per cas, Pierre Corneille o Lope de Vega giren entorn d’Aristòtil tal com era llegit llavors. I encara al segle XX, només per esmentar dos exemples prou diferents, Bertolt Brecht concep la seva teoria i pràctica del teatre com a no aristotèlica [...]. I ja en l’últim quart del segle Aristòtil és la base de la teoria de la narració de Paul Ricoeur, que en bona part es presenta com un comentari de certs aspectes de la Poètica ”.

Tornar el sentit original al text

“És un llibre enormement influent i molt llegit, però complex, amb moltes capes, i d’això només te n’adones quan el llegeixes diverses vegades -comentava l’editor de la Bernat Metge, Raül Garrigasait, el vespre de la presentació del volum-. La majoria de traduccions havien fet servir fins ara una terminologia que prové de les lectures renaixentistes i neoclàssiques d’Aristòtil. La d’en Xavier intenta comprendre la Poètica des del text mateix i sense deixar-se portar per les interpretacions posteriors”. Garrigasait considera que Aristòtil ara “parla amb un llenguatge nou, molt més d’ara i natural que el que ens havia arribat en traduccions precedents”. La primera va ser la d’Ignasi Casanovas, el 1907. Després de la revisió del 1946 de la traducció de Josep Farran Mayoral en va arribar una altra versió el 1985, a càrrec de Joan Leita, a la col·lecció Textos filosòfics d'edicions Laia, i una darrera al 2016, en què Angle Editorial va publicar-ne la traducció d’Àngel Martín Arroyo, acompanyada d’una introducció d’Emilio Suárez de la Torre, a la interessant col·lecció de clàssics El Far. “La intenció del filòsof va ser analitzar i descriure, amb voluntat exhaustiva, les diverses formes d’expressió artístiques, específicament les literàries -resumia amb encert la contracoberta del llibre-. I en aquest sentit cal entendre poètica com l’art de compondre o escriure ”.

La tècnica de l’estranyament

L’influx del filòsof nascut a Estagira el 384 aC com a teòric és encara molt gran. “Per a mi, és com un estructuralista avant la lettre -explicava l’escriptora i professora de la Universitat de Lleida Núria Perpinyà-. A la Poètica, Aristòtil dona consells sobre la llengua. Un escriptor ha de ser clar, o pot ser més rebuscat i parnassià. Ell no es decanta per fer meitat i meitat, proposa una altra cosa: si tirem per la part del llenguatge molt refinat i brillant això enfosqueix els personatges i el pensament. Ara bé, Aristòtil tampoc aconsella un llenguatge absolutament planer. Cal ser clar, però no vulgar. L’obra literària s’ha d’entendre, però ha de tenir una mica d’estranyament -aquí s’avança al concepte rus d’ ostranenie -, alguna paraula rara, alguna metàfora”. A la Poètica, un dels exemples d’estranyament seria que els personatges de les tragèdies es permeten plorar i altres efusivitats emocionals, fet que a la vida normal no es veuria amb bons ulls.

“L’estranyament és el que fa diferent la literatura de la realitat -va recordar Xavier Riu-. Hi ha un contrast entre Plató i Aristòtil. El primer creu que la tragèdia s’ha d’expulsar de la ciutat perquè diu mentides i ensenya comportaments inadequats. Aristòtil no pensa el mateix: a la tragèdia, els personatges seriosos i elevats ploren i s’arrenquen els cabells si cal, però la literatura no imita la realitat, sinó que la representa”. A Núria Perpinyà li continua interessant la idea de l’error aristotèlic: “L’heroi tràgic ha de ser més bo que nosaltres, però no ha de ser perfecte. Ha de cometre un error, que és el que desencadenarà la tragèdia. Quan a partir de llavors li passin totes les desgràcies del món tindrem compassió per ell, però l’error que ha comès fa que, d’alguna manera, mereixi tot allò que li passa”.