Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) estrena avui La plaga , una pel·lícula sobre cinc persones que coincideixen a Gallecs, una zona rural del Vallès enclotada en un entorn urbà, i protagonitzada per actors no professionals que fan d'ells mateixos: un pagès, una dona gran, una prostituta, un jove moldau i una noia filipina. Després de passar per Berlín, arriba a la cartellera gràcies a NouCinemart, la nova distribuïdora creada pel Festival D'Autor.
Aguantar i tenir paciència són conceptes molt presents a La plaga .
Sí, ho veia molt en els personatges. El seu dia a dia consisteix en això. I em sorprenia la capacitat de sostenir tota una vida amb aquestes idees. Però en feines de base molt poc valorades l'únic que serveix és això. La plaga que afecta el pagès és, metafòricament, la incertesa que ens afecta a tots. Se senten abandonats per qui pren decisions. Tothom està una mica en aquesta situació. Ja s'ha vist en els moviments que han sorgit en els últims anys.
Mostres amb naturalitat una realitat pròxima amb personatges que parlen cinc llengües diferents.
Quan es parla de la realitat lingüística d'aquí sembla que només sigui català i castellà, i no és així. Hi ha una diversitat cultural i lingüística molt gran, i penso que és un valor. Aquesta barreja vol dir que hi ha sistemes de pensament i de comunicació diferents. Això s'ha de reflectir. Jo defenso que una pel·lícula feta aquí, i amb la nostra realitat, és totalment exportable perquè ens passen coses que passen arreu. D'alguna manera, la gent necessita que s'expliqui, que es comuniqui, que hi hagi un pensament cinematogràfic sobre el que està passant aquí, sobre els sentiments i les emocions de la gent que hi viu.
Quina idea volies transmetre?
Tenia cinc persones diferents que a priori no saps quina relació tenen, i que de totes maneres és una relació molt lleugera, i volia que a poc a poc es veiés que a través de la relació quotidiana es generen emocions, amistat, confiança i al final com una mena de solidaritat entre gent que no tenen gaire a veure.
¿El neorealisme és el referent remot de la pel·lícula?
Sí, és com fer un pas enrere, tornar al cinema que s'ocupava de les preocupacions quotidianes, a rodar en llocs reals i fugint de les grans estructures de rodatge. Tornar enrere. És el que va fer el neorealisme, que va agafar moltes coses del documental. Jo he fet el camí invers, perquè vinc del documental.