Neus Ballús: "La classe obrera ens dona lliçons de convivència amb la immigració"

BarcelonaSi a La plaga es fixava en un territori mig invisible per als mitjans i les institucions com el poble de Gallecs, Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) posa ara el focus en una professió a priori tan poc cinematogràfica com la de lampista. Ho són els tres protagonistes de Sis dies corrents, el Valero, el Pep i l'últim a incorporar-se a la feina, el Moha, que haurà de superar els recels i els prejudicis del Valero per superar la setmana de prova. Com un thriller pausat i còmic, els conflictes i afectes dels personatges es van desplegant entre canonades, cables i quadres elèctrics, explorant amb empatia i humor les seves imperfeccions. Serà una de les pel·lícules catalanes d'any, com dona testimoni la seva presència en la competició oficial del prestigiós Festival de Locarno, en què Sis dies corrents es presenta aquest dissabte.

D'on et ve l'interès pel món dels lampistes?

— El company de la meva mare, que per mi és com un pare, és lampista, i a la sobretaula sempre hi havia històries sobre el que vivia quan entrava a les cases de la gent. Que si li deien que anava molt brut per fer servir el lavabo dels propietaris, que si un avi el cridava per fer una reparació i en realitat era perquè se sentia sol i volia prendre un cafè amb algú... Jo sentia curiositat pel seu accés privilegiat a les cases de gent tan diferent. Tenia una visió de la societat molt rica que no tenen gaires professions, potser només el periodisme.

Sis dies corrents podria ser una de les primeres pel·lícules sobre lampistes!

— Volia entrar en la història del cinema i no sabia com fer-ho! [riu]. En realitat m'atreia com d'una situació tan quotidiana pots fer tantes reflexions sobre el comportament humà, sobre com activem prejudicis molt ràpidament. Ells, que van tan poca estona a casa d'algú, no s'entretenen i posen etiquetes a tothom: mestressa de casa, senyor gran malalt, etc. Però els prejudicis no s'ajusten mai a la realitat. A més, són relacions breus però intenses, perquè tothom s'hi juga bastant: tenir llum, aigua calenta, el preu del servei... I les situacions contenen un humor espontani que em venia molt de gust explorar a través d'aquests híbrids de gèneres que faig jo. Ja sabem que es pot fer drama social amb personatges reals i movent-nos entre la ficció i el documental. El repte era saber si també ens podíem aproximar a la comèdia.

Per cert, es diu lampista o llauner?

— És que no és el mateix. Llauner és una cosa i lampista engloba diferents professions: instal·ladors elèctrics, de conduccions d'aigua, de gas... Però això és una cosa molt singular de Catalunya; a la resta del món els llauners fan només de llauners i el lampista vindria a ser, per exemple, el que a Espanya es denomina un manetes.

Com vas triar els tres lampistes protagonistes?

— Per fer el càsting vaig veure més d'un miler de persones a l'escola del gremi d'instal·ladors, la majoria homes. I és com quan surts a lligar, t'ha de picar la curiositat. La clau per saber que algú és un bon personatge és voler saber més d'ell. I això el Valero i el Moha m'ho van provocar des del primer dia. També t'ha de semblar interessant com a persona, no només com a personatge, perquè hi conviuràs molt de temps. Jo amb el Valero no estava d'acord en res i ens enfrontàvem constantment en temes de gènere, d'immigració, política... Xocàvem en tot! Però sabia que això seria interessant per a la pel·lícula.

A La plaga ja vas tenir molts conflictes amb la Maria i els vas integrar en la pel·lícula. El conflicte t'estimula creativament.

— El conflicte es produeix perquè som diferents, però és que d'això parla la pel·lícula, d'entendre l'altre. És lògic que formi part del procés creatiu, haig de fer l'esforç d'entendre'l i estimar-lo. En realitat, el procés de fer la pel·lícula s'assembla molt al que jo vull que acabi emportant-se l'espectador, que és posar en valor l'esforç d'entendre'ns, tot i que sigui complicat.

La pel·lícula mostra l'evolució d'una relació professional al llarg de sis dies. Com es treballen els petits canvis en la forma de relacionar-se de dos homes quan no són actors professionals?

— Quedant cada setmana i fent improvisacions amb els tres protagonistes. Els posava en situacions extremes de conflicte amb clients per conèixer-los en profunditat i detectar quines tecles els fan saltar. Per exemple, el Pep és un senyor adorable, però si apareix un paleta i deixa una cosa torta es transforma en un monstre. Així que durant dos anys van jugant i fan barbaritats, riuen, ploren s'abracen, estan a punt de pegar-se... Aquesta prèvia també serveix perquè s'acostumin a interpretar de forma lliure el personatge a partir d'una situació que els plantejo, sense dir-los mai què és el que han de fer ni dir.

I el mètode del rodatge és el mateix?

— En l'última fase m'acompanya un coach, però sí, el dispositiu de rodatge es basa en la sorpresa: és cronològic i ells no saben ni amb qui rodarem, ni on, ni quina avaria es trobaran. És com un reality: entren, es troben amb una senyora i reaccionen. I, com que és cronològic, van entenent i vivint el conflicte que tenen els seus personatges. A més, els últims sis mesos dels assaigs vaig separar el Valero i el Moha perquè després arribessin al rodatge sent desconeguts. Vam tenir moments de molta tensió, però jo els deia que no patissin, que tot acabaria bé.

I com es converteix tot això en una pel·lícula?

— Muntar Sis dies corrents és el repte professional més bèstia de la meva vida. Tenia més de setanta hores de material i, tret d'una setmana que em va ajudar l'Ariadna Ribas, ho vaig fer jo sola. No hi ha cap presa igual i les rèpliques són sempre diferents. Hauria pogut muntar pel·lícules molt diferents, des d'una comèdia molt divertida però sense rerefons fins a un drama més observacional i fictici.

Abans parlaves de l'accés que tenen els lampistes a la intimitat de la gent. D'alguna manera són com cineastes documentals sense càmera, observant la realitat dels altres. T'hi sents identificada?

— Cap al final de la pel·lícula em vaig sentir molt identificada amb el Moha, un observador distant que no acaba de formar part d'aquesta realitat i que es pot permetre observar-la d'una forma més neta. I quan parla en la veu en off sobre la convivència o sobre com fer una bona cuina de vegades cal tenir una mica de mala llet, podria estar parlant de fer cinema. El Moha va ser la meva àncora, em va ajudar molt a empatitzar amb uns personatges que són força llunyans de mi.

Al film hi ha una certa poètica sobre els edificis de la perifèria urbana i els patis de veïns. Aquesta mirada sobre els veïns que surten al balcó a fumar o fer estiraments m'ha recordat als dies del confinament.

— Amb la feina de lampista també entres al món dels balcons i els patis de veïns, on hi ha una dissolució de les fronteres de la vida privada i la pública. Això ja estava en el guió, però en el muntatge, durant el confinament, aquestes imatges prenien un altre significat. No és tant que canviïn sinó que hi haurà més gent que haurà experimentat això mateix que el Moha.

Sis dies corrents sembla més la segona pel·lícula de la directora de La plaga que no pas El viatge de la Marta. Vols mantenir aquesta diversitat de registres en la teva carrera o El viatge de la Marta va ser l'excepció?

— A mi em ve molt de gust canviar. Sis dies corrents no la podria haver fet després de La plaga, no estava preparada. Aquí hi ha un grau d'acceptació del descontrol i del no saber com acabarà, i això ho pots suportar millor si has viscut més rodatges i pel·lícules. Jo necessitava fer El viatge de la Marta entremig, fins i tot per aprendre a dirigir més els actors, perquè a La plaga no hi havia cap preparació. Són tres pel·lícules en les quals he posat tot l'esforç en donar valor a unes interpretacions autèntiques i sinceres que la gent es cregui. Però m'adono que això pren molt d'espai en un rodatge i tinc ganes de provar coses noves, treballar qüestions d'atmosfera, estètica, so... I de rodar alguna cosa només amb actors professionals. És una qüestió d'energies. Amb actors no professionals no pots coreografiar els moviments ni fer gaires virgueries amb la càmera.

Hi ha molt cinema social que cau en la idealització de la classe obrera i el maniqueisme. Com evitar aquest perill?

— És que el que m'interessava precisament és que retrato un món políticament molt incorrecte. Els personatges són masclistes i racistes, però a la cara. I hi ha alguna cosa en aquesta claredat que m'atreia. Els lampistes, com altres professionals mal pagats i poc valorats, han hagut de conviure molt amb la immigració. I és cert que s'ha produït una certa competitivitat quan no hi ha hagut prou llocs de treball, i la xenofòbia ha crescut en aquest contextos. Els cineastes no vivim amb aquesta amenaça i això és un privilegi que et convida a no ser racista, però ells sí que s'enfronten a situacions complicades. Alhora treballen amb electricitat i si un company no fa les coses bé s'hi poden quedar enganxats i palmar-la. Això els obliga a resoldre les diferències i els conflictes molt més ràpid. I et poden dir que el Moha és un moro i no sé què, però al cap d'una setmana hi ha una convivència millor que en molts contextos del món cultural. La classe obrera ens dona lliçons de convivència amb la immigració.

Participes per primera vegada en la competició d'un festival de sèrie A com Locarno, en què no es veia cinema català des que Albert Serra el va guanyar amb Història de la meva mort.

— Ens fa molta il·lusió, sobretot pel context actual, en què no saps ni si podràs estrenar. Fer-ho en un bon festival i de forma presencial era molt important per a mi, sobretot perquè a l'equip hi ha gent que no són actors i que han fet un exercici de confiança i s'han tirat al buit per mi. Locarno és la manera de culminar el procés i serà molt important, sobretot perquè molts de l'equip no tornaran a viure res així mai més.

Fa uns mesos et vas presentar a presidir l'Acadèmia del Cinema, però vas acabar perdent. Què n'has extret de l'experiència?

— Que fer cinema no és només fer pel·lícules, són moltes coses. També és fer comunitat, pensar quin és el futur que vols, com negociar amb les administracions, què demanar a les empreses privades... I són coses que no haurien d'estar desvinculades de la creació artística. Sento que haver tingut dues candidatures ha fet que gent del sector es preocupés més que mai d'aquestes coses. I el que més m'emporto són les discussions d'hores i hores amb el grup de treball que vam fer, molt profundes, honestes i despullades. Ha sigut molt emocionant compartir tant de temps amb gent amb qui no estàs fent una pel·lícula però que també s'estima la professió i pensa en allò col·lectiu. L'experiència té un valor que va més enllà del resultat de les eleccions.

I deixes la porta oberta a presentar-t'hi un altre cop?

— No, ara mateix no. Les coses són per al moment que toca.