Neus Ballús: "L'Acadèmia del Cinema no pot ser una institució ancorada en el passat"

BarcelonaNeus Ballús va triomfar als Gaudí del 2014 amb la seva opera prima, La plaga. Vuit anys després, amb la seva tercera pel·lícula, Sis dies corrents, pendent d'estrena, Ballús (Mollet del Vallés, 1980) lidera una candidatura a la presidència de l'Acadèmia del Cinema Català que deixa vacant la marxa d'Isona Passola. L'acompanyen en l'aventura Sergi López, els productors Oriol Maymó, Carla Sospedra i Laura Fernández, el muntador Jaume Martí, l'actriu i directora Elena Martín, la directora de fotografia Bet Rourich i l'actriu Yolanda Sey.

Va demanar que aquesta entrevista fos compartida amb Yolanda Sey. Per què?

— Volem oferir un nou model en la manera de prendre les decisions i ens sembla que ser dues persones a les entrevistes ho explica millor. Així ens agradaria fer-ho si estiguessin al capdavant de la institució: ampliar el nombre d'interlocutors amb la premsa i en la projecció pública. Cadascú té unes habilitats i una visió de les mancances del cinema català. I en aquest sentit, la Yolanda en té una de molt interessant.

Per què vol ser presidenta de l'Acadèmia?

— L'únic sentit de tenir una certa visibilitat és compartir-la amb gent que té coses a dir i que ha de ser vista i escoltada. Jo no tinc cap necessitat de visibilitat, més aviat el contrari: estic molt còmoda treballant a casa, però m'hi puc adaptar, a aquesta faceta de la professió.

I en un sentit més ampli, què volen aportar a l'Acadèmia?

— Sentim que cal aire fresc. Ens encanta el que va fer la junta anterior però és el moment d'oferir una visió més oberta, contemporània i innovadora del que és liderar una institució. Molta gent de la indústria no és acadèmica perquè no s'hi sent representada i això s'ha de solucionar. Per prendre totes les decisions que requereix el moment hem de ser més gent, i ara no hi són.

Per què no hi són?

— Hi ha una distància amb la gent que fa cinema, i molts joves no saben que es poden fer acadèmics. A més, ser acadèmic és car. I un altre motiu és que els tècnics se senten poc representats, ja que tots els actes públics se centren en un star system d'actors i directors.

"Una Acadèmia de portes obertes" és el lema de la seva candidatura. Per a qui estan tancades les portes?

— Hi ha un article als estatuts que només permet ser acadèmic als caps d'equip. Per tant, un foquista o un attrezzista no poden ser acadèmics. Tot plegat té un punt elitista, però també cal dir que totes les acadèmies fan el mateix. Nosaltres ho volem discutir, això. Hauríem d'incorporar el màxim nombre de visions de futur possibles. L'Acadèmia no pot ser una institució ancorada en el passat o en com era el cinema abans. Hem de treballar amb el que hi ha ara.

Quins problemes té el cinema català i quines solucions proposen?

— El més evident és el del finançament. No és gens fàcil fer una pel·lícula en català avui dia. Per tant, és important parlar amb les institucions per mirar de redreçar aquesta situació. Ara bé, també hi ha un problema d'autoestima entre la indústria i el públic. És com si per fer pel·lícules a la cantonada de casa i en la nostra llengua se'ns valorés menys que el que ve de fora. I això ho hem de treballar, veure el potencial que hi ha i no només queixar-nos.

La seva candidatura i la de Judith Colell van estar a punt de confluir. Per què no hi va haver entesa?

— Teníem maneres diferents d'entendre el lideratge i l'organització del treball intern, i no ens vam acabar d'entendre. A més, era el moment d'oferir als acadèmics dues opcions. Si molts tenim la sensació que fins ara hem pogut participar poc, deixem que la gent decideixi i no els hi donem tot fet amb una candidatura pactada. Això obliga els dos equips a pensar millor els seus programes i la gent a llegir-se'ls bé per prendre una decisió.

S'han de repensar els Gaudí?

— Sí. És imprescindibles adaptar-los al context industrial actual perquè reflecteixin la producció que s'està fent avui dia, i adaptar el format de la gala perquè sigui un espectacle televisiu atractiu però a l'alçada de la creació artística contemporània. També cal repensar com ens comuniquem amb el públic. De vegades, els Gaudí semblen una activitat interna dels acadèmics. Estem desaprofitant un moment en què el públic ens mira als ulls per explicar les nostres dificultats de finançament, que potser s'haurien de treballar per una altra banda.

Hi ha diverses controvèrsies al voltant dels premis. Una és que el premi a la millor pel·lícula sigui només per a films en català. Ho qüestionava fins i tot el guanyador de l'última edició del premi.

— És evident que les produccions en català estan en desavantatge per la seva situació financera. Entre protegir el que és feble però valuós i alhora tenir uns Gaudí que reflecteixin la realitat i premiïn la qualitat hi ha un debat que haurem de tenir. Però el que no farem és aplicar canvis de forma unilateral sense consultar-ho amb els socis. I el mateix pel que fa a altres qüestions. Què és avui dia una pel·lícula per a televisió? ¿Ho són les de plataformes, també? Parlem de totes aquestes qüestions, per exemple convertint la Festa d'Estiu en un parell de jornades de debat i reflexió.

Hi ha una proposta per unificar els premis interpretatius en una sola categoria, sense distingir entre actors i actrius.

— També s'ha de debatre. Al nostre equip mateix hem vist que no tenim elements suficients per dir quina és la millor opció. Jo mateixa no veig clar unificar els premis interpretatius, i tampoc associacions com Dones Visuals, amb les quals ho hem consultat. No sé si hem normalitzat prou les coses com per saber distingir la qualitat d'un actor i una actriu sense que hi hagi tota la càrrega del gènere al darrere. És normal que a nosaltres ens importin molt les regles de joc dels Gaudí, però no són el més important. Que guanyi l'un o l'altre, en el fons, hauria de ser indiferent. Els Gaudí són un joc que ens serveix per ensenyar-nos a la gent, però que les regles de joc canviïn no farà que la gent se'ls miri més o que vagi més públic al cinema.