Nèstor Luján, el primer periodista antifranquista?

Barcelona“La vaga de tramvies del 1951 no s’entén sense els articles de Nèstor Luján. Per què no s’ha dit fins ara? -es demana Agustí Pons, un dels dos editors de La Barcelona dels tramvies, que acaba de publicar Meteora en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona-. Durant la setmana de la vaga, va ser cridat a la delegació del ministeri de la censura. «Què, estàs content del que has aconseguit?», li van demanar. Hi va anar amb Josep Vergés, editor de Destino, que és qui ha fet possible que els articles sortissin. Són textos d’una gran virulència. Els articles per si sols ja justifiquen que es publiqui el llibre: estan molt ben escrits des del punt de vista literari. La Barcelona dels tramvies és una contribució a divulgar el periodisme de l’època”.

Les invectives de Luján contra els tramvies vénen de lluny. Jordi Amat i Agustí Pons les ressegueixen al pròleg del volum. L’inici es troba en el primer article de la secció Al doblar la esquina, que popularitzaria a partir del 1946 l’escriptor, nascut a Mataró el 1922. Tenia només 23 anys quan va escriure ¿Y aquellos burladeros?, “una crítica duríssima contra la Companyia de Tramvies amb les armes de la ironia i el sarcasme”, els dos registres que l’autor utilitzaria amb més freqüència “per articular la crítica des de la mirada d’un lúcid i fatigat escèptic”. “La història de l’antifranquisme no comença als anys 60, sinó als anys 40”, rebla Pons, que al pròleg del llibre recorda que Luján va aconseguir que Destino fos “un dels focus definitius d’irradiació per tal que no només la classe obrera sinó que bona part de la menestralia i la petita burgesia -els lectors del setmanari- se sumessin a la vaga de tramvies del 1951, un dels punts d’inflexió indiscutibles de la vida civil barcelonina de la postguerra”. Entre el 1946 i la vaga, el periodista va anar atiant el foc amb crítiques a la companyia que gestionava el servei. En plena vaga, el dia 3 de març del 1951, va publicar un article que va cridar l’atenció de les autoritats franquistes, pel qual va ser “degudament renyat, censurat i advertit”, com recordava al llibre de memòries El pont secret dels anys cinquanta, que publicaria el 1995, mesos abans de la seva mort, el mateix any en què guanyaria el premi Sant Jordi amb Els fantasmes del Trianon.

L’art de saber fer necrològiques

Durant tota la dècada, Luján dedicaria “crítiques constants als grans monopolis”, sobretot a Renfe i Tabacalera, però també a les companyies de l’aigua i de la llum. També n’hi ha sobre “la brutícia i la mendicitat als carrers de Barcelona, l’arribada descontrolada d’immigrants, el barraquisme, l’estraperlo i la corrupció, les entrades i sortides de la ciutat, els viatges per carretera i per tren i l’incipient turisme”. Però el recull La Barcelona dels tramvies no es limita a la polèmica: “També hi ha quinze necrològiques -explica Pons-. Per dos motius: de cara als periodistes, és una reivindicació (és un gènere difícil, en què no pots caure en l’elogi gratuït ni fer una carregada). El Nèstor dóna sentit a cadascuna de les necrològiques. L’altre motiu és que la majoria estan fetes en plena censura”. En aquest apartat trobem textos dedicats a “l’esperit cosmopolita i catalanista” de Joan Estelrich, al pensador Francesc Pujols, a l’actriu Margarita Xirgu i a l’escriptor Josep Maria de Sagarra. “El Néstor va ser l’únic periodista del nucli dur de Destino que escriu sobre aquella Catalunya diversa, plural, il·lustrada i moderada que la Guerra Civil va acabar tombant”, recorda Pons.

Hi ha, per acabar, un dietari inèdit escrit durant els mesos de març i abril del 1947. “En aquells moments Luján estava molt influït per Josep Pla i Josep Vergés. És un document interessant perquè respira l’aire de l’època”, promet l’antòleg.